Sepúlveda,125 08015 BARCELONA
La blefaroplàstia és la cirurgia que permet corregir els problemes d'envelliment a l'àrea de la mirada.
Amb el pas del temps es produeixen una sèrie de canvis a la zona de la mirada que fan que es transmeti la sensació de cansament, encara que s'estigui perfectament descansat. Aquests canvis es veuen agreujats en persones que per la seva activitat professional han de fixar la vista durant moltes hores, o en aquelles persones que llegeixen molt. També freqüentment hi ha un component hereditari.
Amb les tècniques de blefaroplàstia podem millorar diferents aspectes de la mirada.
Les bosses palpebrals són acumulacions de greix a dins de l'òrbita que, amb la relaxació dels teixits, surten cap a fora i donen l'aspecte de cansament. En general podem parlar que hi ha 3 tipus de bosses a la parpella inferior: l'externa (que està cap enfora de la parpella), la mitja (al centre, habitualment la que més es nota) i la interna (que està tocant el nas). A la parpella superior n'hi ha dues: la mitja (situada al centre, només surt cap enfora en un petit nombre de persones) i la interna (a tocar del nas).
L'excés de pell palpebral genera que es formin plecs. És típic de la parpella superior. A les dones l'excés cutani fa que els dificulti el maquillatge. Als homes els plecs poden caure molt, i fins i tot poden arribar a sobrepassar la parpella i caure a sobre l'ull.
La pèrdua del solc palpebral es genera a la parpella superior, i molts cops està associada amb l'excés de pell. Un solc palpebral superior marcat és signe de joventut, i és una característica que es perd amb el pas dels anys.
La laxitud cutània es dóna a la parpella inferior, i moltes vegades s'associa amb les arrugues d'expressió. Aquesta laxitud pot agreujar l'aspecte d'una bossa que surt cap enfora.
TÈCNIQUES
La blefaroplàstia superior és una tècnica clàssica que ha sofert pocs canvis en els últims anys.
Fonamentalment es basa en treure l'excés de pell que hi ha, així com l'excés de les bosses mitja i interna. A la vegada hi ha tècniques per a marcar el solc palpebral. Sempre es fa coincidir la cicatriu de la blefaroplàstia amb el nou solc palpebral, per així dissimular-la al màxim.
La blefaroplàstia inferior es pot realitzar de dues formes diferents:
- La blefaroplàstia clàssica o transcutània. Consisteix en realitzar una incisió per sota de les parpelles, i a través d'aquesta accedir a les bosses greixoses per a extreure'n l'excés de greix. Al mateix temps també podem treure pell. És la tècnica més senzilla, però té associada una sèrie de complicacions. La primera és la presència de la cicatriu, que de vegades podria ser visible. La segona, i més important, és que la retracció de la cicatriu pot fer que la parpella s'escurci, i l'ull quedi obert, que és el que tècnicament s'anomena ectropi.
- La blefaroplàstia tarsoconjuntival. És una tècnica nova que permet evitar l'ectropi. L'accés a les bosses palpebrals es fa per dins de la conjuntiva, sense que hi hagi cap cicatriu externa. Això fa que la parpella no es pugui escurçar. A més, gràcies a l'alta capacitat de retracció de la pell de la parpella inferior, la laxitud mitja s'adapta i el resultat de la parpella és molt bo. Per desgràcia, aquesta tècnica no es pot fer servir en persones que tenen una laxitud cutània de la parpella inferior molt acusada, o en persones molt grans.
La blefaroplàstia és una cirurgia que requereix una visita diagnòstica important per a veure quins són els defectes que trobem a l'àrea periorbitària, i determinar quina és la forma més adequada de solucionar-los.
En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica molt segura.
Sempre, abans de la intervenció, caldrà realitzar uns exàmens preoperatoris per a comprovar que la persona està sana.
L'anestèsia que es fa servir en la intervenció és la local amb sedació. Això vol dir que s'indueix un son suau i s'aprofita per a introduir l'agent anestèsic a les parpelles. Després la persona pot estar desperta o continuar adormida durant la intervenció. Si es realitza exclusivament la blefaroplàstia superior es pot realitzar amb anestèsia local.
La durada de la intervenció és d'aproximadament una hora.
Després de la cirurgia es col•loquen unes tiretes a les parpelles, que es mantindran durant una setmana.
L'alta es dóna poques hores després de la intervenció.
El postoperatori és molt variable en cada persona. En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica que no fa mal, però es tenen lleugeres molèsties com el llagrimeig o la sensació d'inflor.
El més evident del postoperatori és la inflamació de les parpelles. Aquesta inflamació es manté durant una setmana. Juntament amb la inflamació poden aparèixer blaus, que desapareixen entre 5 i 10 dies després de la intervenció.
És molt important protegir-se del sol durant el primer mes després de la cirurgia per a evitar que ens pugui quedar marca de la intervenció.
Es recomana no practicar esports durant el primer mes.
No hi ha cap tècnica quirúrgica que estigui exempta de complicacions, però les millores fan que cada vegada sigui més segur operar-se.
Durant les primeres hores posteriors a la cirurgia hi ha risc que s'acumuli sang a dins de les parpelles. Tècnicament diem que és un hematoma quirúrgic, i de vegades cal fer una punció o evacuar-lo.
Rarament es produeix una infecció en el postoperatori. S'evita proporcionant antibiòtics i col•liris.
El risc clàssic de la blefaroplàstia és que l'ull quedi massa obert, com arrodonit. És el que tècnicament anomenem ectropi. Actualment el risc d'ectropi s'ha reduït pràcticament a zero gràcies a les tècniques tarsoconjuntivals.
