Sepúlveda,125 08015 BARCELONA
La blefaroplàstia és la cirurgia que permet corregir els problemes d'envelliment a l'àrea de la mirada.
Amb el pas del temps es produeixen una sèrie de canvis a la zona de la mirada que fan que es transmeti la sensació de cansament, encara que s'estigui perfectament descansat. Aquests canvis es veuen agreujats en els homes que per la seva activitat professional han de fixar la vista durant moltes hores o que llegeixen molt. També freqüentment ens trobem amb un component hereditari, per això els homes que tenen els pares amb bosses palpebrals també acostumen a tenir-ne.
Amb les tècniques de blefaroplàstia podem millorar diferents aspectes de la mirada.
Les bosses palpebrals són acumulacions de greix de dins de l'òrbita que, amb la relaxació del teixits, surten cap a fora i donen l'aspecte de cansament. En general podem parlar de 3 tipus de bosses a la parpella inferior: l'externa (que està cap enfora de la parpella), la mitja (al centre, habitualment la que més es nota) i la interna (que està tocant el nas). A la parpella superior n'hi ha dues: la mitja (situada al centre, que només surt cap enfora en un petit nombre de persones) i la interna (a tocar del nas).
L'excés de pell palpebral genera que es formin plecs. És típic de la parpella superior. Aquests plecs fan una sensació d'envelliment al rostre. Als homes els plecs poden caure molt, i fins i tot poden arribar a sobrepassar la parpella i caure sobre l'ull.
La pèrdua del solc palpebral es genera a la parpella superior, i moltes vegades està associat amb l'excés de pell. Un solc palpebral superior marcat és signe de joventut, i és una característica que es perd amb el pas dels anys.
La laxitud cutània es dóna a la parpella inferior, i sovint s'associa amb arrugues d'expressió. Aquesta laxitud pot agreujar l'aspecte d'una bossa que surt cap enfora.
TÈCNIQUES
La blefaroplàstia superior és una tècnica clàssica que ha sofert pocs canvis en els últims anys.
Fonamentalment es parla de treure l'excés de pell que hi ha, així com l'excés de les bosses mitja i interna. Al mateix temps hi ha tècniques per a marcar el solc palpebral. Sempre es fa coincidir la cicatriu de blefaroplàstia amb el nou solc palpebral, per així dissimular al màxim la cicatriu.
La blefaroplàstia inferior es pot realitzar de dues formes diferents.
La blefaroplàstia clàssica o transcutània consisteix en fer una incisió per sota de les parpelles i, a través d'aquesta accedir a les bosses greixoses de les parpelles per a extreure'n l'excés de greix. A la vegada també podem treure pell. És la tècnica més senzilla, però té associada una sèrie de complicacions. La primera és la presència de la cicatriu, que de vegades pot ser visible. La segona, i més important, és que la retracció de la cicatriu pot fer que la parpella s'escurci i l'ull quedi obert, que és el que tècnicament s'anomena ectropi.
La blefaroplàstia tarsoconjuntival és una tècnica nova que permet evitar l'ectropi. L'accés a les bosses palpebrals es fa per dins de la conjuntiva, sense que hi hagi cap cicatriu externa. Això fa que la parpella no es pugui escurçar. A més, gràcies a l'alta capacitat de retracció de la pell de la parpella inferior, la laxitud mitja s'adapta i el resultat de la parpella és molt bo.
Per desgràcia aquesta tècnica no es pot fer servir en persones que tenen una laxitud cutània de la parpella inferior molt acusada, o en persones molt grans.
La blefaroplàstia és una cirurgia que requereix una visita diagnòstica important per a veure quins són els defectes que trobem a l'àrea periorbitària i determinar quina és la forma més adequada de solucionar-los.
En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica molt segura.
Abans de la intervenció sempre caldrà realitzar uns exàmens preoperatoris per a comprovar que la persona està sana.
L'anestèsia que es fa servir en la intervenció és la local amb sedació. Això vol dir que s'indueix un son suau i s'aprofita per a introduir l'agent anestèsic a les parpelles. Després la persona pot estar desperta o continuar adormida durant la intervenció. Si es realitza exclusivament la blefaroplàstia superior es pot realitzar amb anestèsia local.
La durada de la intervenció és d'aproximadament una hora.
Després de la cirurgia es col•loquen unes tiretes a les parpelles, que es mantindran durant una setmana. L'alta es dóna poques hores després de la intervenció.
El postoperatori varia molt en cada persona. En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica que no fa mal, però sí hi ha lleugeres molèsties com el llagrimeig o la sensació d'inflor.
El més evident del postoperatori és la inflamació de les parpelles. Aquesta inflamació es manté durant una setmana. Juntament amb la inflamació poden aparèixer blaus, que desapareixen entre 5 i 10 dies després de la inflamació.
És molt important protegir-se del sol durant el primer mes després de la cirurgia per a evitar que ens pugui quedar marca de la intervenció. També es recomana no practicar esports durant el primer mes.
No hi ha cap tècnica quirúrgica que estigui exempta de complicacions, però les millores fan que cada vegada sigui més segur operar-se.
A les primeres hores de la cirurgia hi ha risc d'acumular sang a dins de les parpelles. Tècnicament és el que s'anomena un hematoma quirúrgic, i de vegades cal fer una punció per a evacuar-lo.
Rarament es pot produir una infecció en el postoperatori. S'evita proporcionant antibiòtics i col•liris.
El risc clàssic de la blefaroplàstia és que l'ull quedi massa obert, com arrodonit. És el que tècnicament anomenem ectropi. Actualment el risc d'ectropi s'ha reduït pràcticament a zero gràcies a les tècniques tarsoconjuntivals.
