Sepúlveda,125 08015 BARCELONA
Super User
MASTOPÈXIA
La mastopèxia és la cirurgia que permet reformar completament la forma de la mama.
És una cirurgia indicada quan la mama cau, és molt ample o té una forma estranya que cal canviar.
La mastopèxia no és una única tècnica, són un conjunt molt diferent de tècniques que permeten resultats diferents, per això és molt important tenir una idea de quin és el pit que ens agradaria tenir, i què ens agradaria canviar.
Antigament a pràcticament totes les mastopèxies calia afegir un implant mamari per a millorar la forma de la mama resultant. Amb les tècniques més modernes això ja no és necessari. Es poden aconseguir mames amb bones projeccions i amb formes molt rodones sense necessitat d'afegir cap pròtesi.
De totes maneres hi ha pacients que aprofiten la cirurgia de reconstrucció del pit caigut per a augmentar-ne la mida, la qual cosa és possible.
FORMA I VOLUM
Normalment una mama caiguda té un escot molt buit. Això és degut al fet que la glàndula mamària ha migrat de la part superior de l'escot a la part inferior. La mastopèxia ha de recuperar el balanç estètic normal d'un pit, amb un escot ple. Podem escollir entre un escot en forma de llàgrima o un escot més ple de forma rodona.
En els pits caiguts els mugrons acostumen a mirar cap avall. És essencial col•locar-los en la seva posició ideal, ni massa amunt (perquè es veurien amb el sostenidor), ni massa avall (perquè fan l'efecte d'una mama trista).
Hi ha mames molt amples, amb extensions de teixit cap a l'aixella. La mastopèxia permet corregir-ho i arrodonir molt més la mama, eliminant l'excés de pit a l'aixella.
Unes arèoles molt grans o de formes anòmales també poden ser corregides mitjançant la tècnica de la mastopèxia.
Si el volum del teu pit omplint el sostenidor t'agrada, no caldrà col•locar cap implant mamari. Si pel contrari, a més de tenir el pit al seu lloc t'agradaria que fos més gran, caldrà fer dues intervencions en una: una mastopèxia i una mamoplàstia d'augment.
CICATRIUS
La mastopèxia és una cirurgia que genera cicatrius, encara que aquestes són molt fines i queden dissimulades, i sempre s'intenten amagar al màxim. Gairebé mai s'han de fer servir totes aquestes cicatrius, però tot seguit les detallem:
- Periareolar. És una cicatriu que està amagada a la perifèria de la part pigmentada de l'arèola, justament al límit de la pell clara amb la pell fosca. És visible durant els primers mesos, quan la cicatriu està envermellida. Un cop la cicatriu perd vermellor queda molt dissimulada.
- Vertical. És la cicatriu que més por fa a les pacients i la que menys por fa als cirurgians plàstics per la seva bona evolució a llarg termini. És una cicatriu que va, per la part inferior de la mama, de l'arèola al solc submamari (al plec que fa la mama). El fet que la sutura sigui entre pell molt fina, fa que el resultat final de la incisió sigui com una estria, molt fina i estreta. Amb un resultat cosmètic excel•lent.
- Solc mamari. És la cicatriu que menys importa les pacients i la que més preocupacions dóna als cirurgians plàstics. Importa poc les pacients perquè habitualment es veuen amb un pit caigut i pensen que dissimularà amb la mateixa caiguda de la mama. El fet és que en elevar la mama, aquest solc és molt més visible, per això és una cicatriu que s'ha d'intentar evitar. És molt important evitar les tècniques que diem de 'T' invertida completa, on la incisió va tota al voltant de tot el solc mamari, perquè aquesta cicatriu és visible a nivell de l'escot. Tot i així, en casos de pits molt caiguts, és inevitable. Hi ha vegades que mitjançant una petita correcció és possible no realitzar tota la cicatriu completa, i limitar-la a 4 o 6 cm, i són aquestes les tècniques que hem d'aplicar. Igualment aquesta cicatriu requereix un control postoperatori important durant tot el primer any per a evitar que sigui molt visible, i aconseguir el millor resultat possible.
La mastopèxia és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls i aspectes finals del resultat, però l'acte quirúrgic en si és relativament senzill.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que la pacient està sana. Som davant d'una cirurgia estètica i ens hem d'assegurar que durant l'acte quirúrgic no ens trobem cap sorpresa.
L'anestèsia que es fa servir habitualment és la general. El nostre equip d'anestèsia treballa amb nosaltres colze a colze, permeten fer servir mínimes dosis de fàrmacs anestèsics, la qual cosa ha permès fer desaparèixer pràcticament del totes les nàusees, els vòmits i les molèsties per a orinar.
L'acte quirúrgic dura aproximadament unes dues hores.
En despertar, la pacient es troba normalment amb un sostenidor especial i és donada d'alta el dia següent a la intervenció.
El postoperatori és molt variable entre les pacients. Per la mateixa intervenció hi ha persones que es recuperen molt de pressa i sense dolor, i a d'altres que els costa una mica més recuperar-se.
El sostenidor especial s'ha de portar de dia i de nit durant un mes seguit. Durant aquest mes no es pot fer activitat física important, com seria fer esport.
La reincorporació a la feina es fa normalment a la setmana de la intervenció. Però això és molt variable, i depèn del tipus de feina que es faci.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la mastopèxia és una cirurgia molt segura.
A les primeres hores hi ha risc d'acumulació de líquid al teixit de la cirurgia, que és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediatament posteriors a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona mitjançant puncions o evacuacions.
Els primers dies també hi ha risc d'infecció. Normalment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles.
En pacients grans (>65 anys), fumadores o diabètiques hi ha risc de necrosi. La necrosi és la falta d'irrigació dels teixits, que fa que les cicatrius tardin més en tancar-se i es requereixin cures posteriors.
MAMOPLÀSTIA DE REDUCCIÓ
La mamoplàstia de reducció és la cirurgia que permet reduir la mida de les mames, al mateix temps que les pugem i els donem forma de nou.
És una cirurgia indicada per a pacients amb els pits molts grans que en volen reduir la mida.
L'aparició de dolor a la columna cervical, les contractures repetides als músculs trapezis i altres músculs de la esquena, l'aparició d'un solc a nivell de la tira del sostenidor o el fet que s'hagin de portar els sostenidors sempre molt subjectes són signes que indiquen que potser cal fer una mamoplàstia de reducció.
La mamoplàstia de reducció són en realitat un conjunt de tècniques diferents, cadascuna indicada per a un tipus de formes i per a objectius diversos.
VOLUM I FORMA
Les mames grans es classifiquen en hipertròfia mamària (quan la mama és molt més gran del normal) i en gigantomàstia (quan la mama és tan gran que produeix problemes de salut a la pacient). La reducció mamària està indicada tant per a la pacient amb hipertròfia mamària com amb gigantomàstia.
Les mames es poden reduir per a aconseguir una mida que sigui l'adequada pel cos, una mica més gran del que tocaria pel tòrax o fins i tot més petita del que tocaria pel tòrax. És una decisió important que cal pensar abans de consultar amb el cirurgià, però és bo que també ho comentis amb ell perquè t'aconselli i pugueu prendre una decisió plegats. És normal que les pacients que han tingut sempre els pits grans vulguin tenir-los petits.
La mama gran normalment està caiguda. Això suposa que la majoria de vegades hem d'associar un procediment de reducció de pit a un procediment de reconstrucció. Per culpa de la gravetat el pes de la mama desplaça la glàndula mamària a la part inferior, i això fa que l'escot es buidi. Quan fem una reducció de mames podem reconstruir l'escot de tal forma que, després de la intervenció, haurem aconseguit un escot en forma de llàgrima o un escot més ple en forma rodona.
Moltes vegades en la hipertròfia de mama (el nom tècnic dels pits grans), les arèoles i els mugrons miren cap avall. Quan reduïm la mida del pit es corregeix la seva posició i es col•loca mirant cap endavant.
Les mames molt grans acostumen a ser molt amples, fins i tot estenent-se cap a l'esquena, en una mena de cinturó alt que envolta tot el tòrax. No és recomanable tractar l'esquena al mateix temps que la part anterior del tòrax, però sí treure el teixit mamari extra que se'n va cap a l'aixella.
CICATRIUS
La mamoplàstia de reducció és una cirurgia que genera cicatrius, encara que aquestes són molt fines i dissimulades i sempre s'intenten amagar el màxim. Gairebé mai no s'han de fer servir totes aquestes cicatrius, però aquí es detallen:
- Periareolar. És una cicatriu que està amagada a la perifèria de la part pigmentada de l'arèola, justament al límit de la pell clara amb la pell fosca. És visible durant els primers mesos, quan la cicatriu està envermellida. Un cop la cicatriu perd vermellor queda molt dissimulada.
- Vertical. És la cicatriu que més por fa a les pacients i la que menys por fa als cirurgians plàstics per la seva bona evolució a llarg termini. És una cicatriu que va per la part inferior de la mama, de l'arèola al solc submamari (al plec que fa la mama). El fet que la sutura sigui entre pell molt fina fa que el resultat final de la incisió sigui com una estria molt fina i estreta, amb un resultat cosmètic excel•lent.
- Solc mamari. És la cicatriu que menys importa a les pacients i la que més preocupacions dóna als cirurgians plàstics. Importa poc a les pacients perquè habitualment es veuen amb un pit caigut i pensen que dissimularà amb la mateixa caiguda de la mama. El fet és que al elevar la mama, aquest solc és molt més visible i per això és una cicatriu que cal evitar. És molt important evitar les tècniques que diem de 'T' invertida completa, on la incisió va tota al voltant del solc mamari, perquè aquesta cicatriu és visible a nivell de l'escot. Tot i així, en casos de pits molt grans i caiguts és inevitable. De vegades, mitjançant una petita correcció és possible no fer tota la cicatriu i limitar-la a 4 o 6 cm. Són aquestes les tècniques que hem de preferir dur a terme. Aquesta cicatriu requereix igualment un control postoperatori important durant el primer any, per a evitar que sigui molt visible i aconseguir el millor resultat possible.
La mamoplàstia de reducció és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls i aspectes finals del resultat, però l'acte quirúrgic en si és relativament senzill.
Abans de la intervenció cal fer uns estudis preoperatoris per a comprovar que la pacient està sana. Estem davant d'una cirurgia estètica i ens hem d'assegurar que durant l'acte quirúrgic no ens trobem cap sorpresa.
L'anestèsia que es fa servir habitualment és la general. El nostre equip d'anestèsia treballa amb nosaltres colze a colze fent servir mínimes dosis de fàrmacs anestèsics, la qual cosa ha permès fer desaparèixer pràcticament les nàusees, vòmits i molèsties per a orinar del postoperatori.
L'acte quirúrgic en si dura aproximadament entre dues i tres hores, depenent del tipus de tècnica que es fa servir.
Al despertar la pacient es troba normalment amb un sostenidor especial i és donada d'alta el dia següent a la intervenció.
El postoperatori és molt variable entre les pacients. Per la mateixa intervenció hi ha pacients que es recuperen molt de pressa i sense dolor, i d'altres que els costa una mica més. Igualment la reducció de pit és una cirurgia que acostuma a provocar poques molèsties postoperatòries.
El sostenidor especial s'ha de portar de dia i de nit durant un mes seguit. Durant aquest mes no es pot fer activitat física important, com seria fer esport.
La reincorporació a la feina es fa normalment a la setmana de la intervenció. Però això és molt variable, i depèn del tipus de feina que es faci.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la mamoplàstia de reducció és una cirurgia molt segura.
A les primeres hores hi ha risc d'acumulació de líquid al teixit de la cirurgia, que és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediates a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona mitjançant puncions o evacuacions.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. Habitualment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles.
En les pacients grans (>65 anys), fumadores o diabètiques hi ha risc de necrosi. La necrosi és la falta d'irrigació dels teixits, que fa que les cicatrius tanquin més tard i es requereixin cures posteriors.
MAMOPLÀSTIA D'AUGMENT
La mamoplàstia d'augment, o el que de forma habitual anomenem augment de pit, és una de les cirurgies més comunes que fem en l'actualitat.
Consisteix en una cirurgia en la qual, mitjançant una pròtesi de mama, augmentem el volum del pit. Al mateix temps que augmentem el volum del pit, aquesta cirurgia ens permet modificar algunes característiques de la mama per a donar una forma més agradable i corregir petites deformacions.
Indicacions:
L'augment de pit s'indica en un nombre molt variat de pacients:
- Mames petites
- Asimetries mamàries
- Mames buides després de lactàncies
- Mames lleugerament caigudes
- Primer pas en la reassignació de sexe home a dona
El més important en la cirurgia és pensar en la mama que ens agradaria tenir. Les tècniques actuals permeten crear multitud de formes i volums diferents per a una mateixa persona. El ventall va des de mames molt artificials fins a pits realment naturals, i és feina del cirurgià plàstic plasmar sobre la pell les il•lusions que té cada pacient.
És important tenir una idea del volum que es vol aconseguir, la forma del pit, l'escot, on voldrem la cicatriu o com de junt ens agrada tenir els pits.
VOLUM
Parlem habitualment de talles de sostenidor per a referir-nos al volum mamari, i en això generalitzem massa. Quan estem parlant d'una 90, 95 o 100 ens referim al contorn del tòrax, on hi ha una certa influència de la mida del pit, però no tant com ens agradaria. En realitat el volum mamari en el sostenidor es mesura per una lletra, que comença per l'A, la més petita, i va augmentant en la B, C, D, DD, etc... En general, i per a simplificar, associem la talla 85 amb l'A, la 90 amb la B i la 95 amb la C. Però hem de tenir en compte que això és una gran generalització perquè a més hi ha un factor extra: la no estandardització de les marques de sostenidor. És a dir que hi ha marques que tenen patrons molt estrets i ràpidament s'omple una 95, i d'altres tenen patrons molt més amples. Normalment, podem dir que les marques més esportives utilitzen talles amples, i les de més fantasia acostumen a tenir les talles més petites, per la qual cosa es fa servir una talla superior.
CICATRIUS
Són 3 les cicatrius per on es pot introduir una pròtesi:
- Aixella. Per mi és la cicatriu més invisible, perquè queda amagada en un plec de l'àpex de l'aixella, i després d'uns mesos és molt difícil de veure. L'inconvenient d'aquesta cicatriu és la dificultat per a poder fer modificacions en la forma de la mama, i la impossibilitat d'aixecar-la si està caiguda. Només es pot practicar en aproximadament el 30% de les pacients.
- Arèola. És la cicatriu que es fa servir de forma més comuna. Queda amagada a la part inferior de l'arèola, en la interfase de la pell pigmentada amb la pell clara, i comença a dissimular-se als 6 mesos de la intervenció, quan la cicatriu perd la vermellor. Permet realitzar canvis a la mama i elevar-la en cas que tinguem una mama lleugerament caiguda.
Té l'avantatge que quan la pacient està estirada és pràcticament impossible de veure perquè queda amagada amb els plecs de l'arèola, encara que de vegades és visible si s'observa el pit dempeus.
- Submamària. És la cicatriu que menys es fa servir, encara que potser tècnicament és la més fàcil per al cirurgià. La cicatriu queda amagada al plec inferior de la mama. Permet canviar la forma i elevar la mama. És una cicatriu que queda amagada amb l'ombra del pit quan la pacient està dreta, però és molt visible quan està estirada. No és una cicatriu que es recomani a aquelles pacients que vulguin fer top-less.
ESCOT
Són dues les parts de l'escot que podem modificar: la part superior i la part interna.
- La part superior o pol superior, com s'anomena tècnicament, és la zona del pit que es troba per sobre del mugró fins arribar a la clavícula. Podem definir molts tipus de pols superiors, des d'aquells que estan molt buits i poden imitar un "tobogan" fins aquells tan plens i artificials que semblen globus. Les tècniques actuals permeten definir amb precisió l'artificialitat del pol superior. Tenim moltes opcions per a escollir.
- La part interna o "regatera" és la separació que trobem a l'estèrnum entre cada pit. Podem definir tres grans grups: la separació àmplia, la separació normal i els pits tancats.
BUTXACA PROTÈSICA
Existeix la falsa creença que les pròtesis col•locades per sota del múscul tenen una aparença més natural i més bona evolució al llarg del temps. Això és fals.
De fet, hi ha més de 5 formes diferents de col•locar una pròtesi a la mama i això es deu a que no n'hi ha cap de perfecte, totes tenen avantatges i inconvenients, però de totes sempre n'hi ha una que va millor per a una anatomia determinada.
A grans trets podem dir que les pròtesis es poden localitzar per sota de la glàndula mamària, per sota de la fàscia pectoral (una capa del múscul pectoral), a sota del múscul pectoral o fins i tot en plànols mixtes, on una part de la pròtesi queda per sobre del múscul i una altra part queda per sota (plànols duals).
L'elecció del plànol protètic és molt important i requereix molts anys d'experiència per a escollir-lo, perquè el que pot semblar perfecte per ara pot generar problemes amb els anys o en futures lactàncies. Encara que pugui semblar senzill, l'anatomia humana és una mica més complicada del que es pensa. Els teixits vius tenen comportaments diferents al llarg dels anys, i la influència de la genètica també és molt important. Comentar els dubtes, els avantatges i els inconvenients de cada plànol amb el teu cirurgià és molt important.
PRÒTESIS MAMÀRIES
Actualment podem dividir les pròtesis mamàries segons el seu contingut en: pròtesis de silicona i pròtesis de sèrum.
Les pròtesis de sèrum són les primeres que es van fer servir, i encara hi ha algun lloc on s'utilitzen. Com a gran avantatge podríem dir que són molt segures en cas de ruptura, però també tenen grans desavantatges. El primer és que el resultat no és tan natural com amb les de silicona. El tacte és com el d'un globus ple d'aigua, i fins i tot en algunes pacients es pot sentir el soroll del sèrum al moure el pit. A més tenen molta tendència a desinflar-se amb el pas del temps. Difícilment seran pròtesis que estiguin perfectes més enllà dels 10 anys.
Les pròtesis de silicona són les més utilitzades al nostre país. Consisteixen en una cobertura de silicona sòlida a l'interior de la qual hi ha un gel de silicona. Les primeres pròtesis de silicona no tenien gel de silicona a l'interior, sinó silicona líquida. Això feia que el tacte de les pròtesis fos molt natural, però hi havia un problema quan es trencaven perquè la silicona líquida tendeix a desplaçar-se pel cos i migra cap als ganglis limfàtics, generant molts problemes a les aixelles de les pacients portadores.
Això es va solucionar amb les pròtesis de gel, que donen més consistència a la pròtesi i fan que encara que la pròtesi es trenqui, el seu contingut no es desplaci pel cos. La primera generació van ser pròtesis de baixa adherència, i amb cada nova generació ha anat augmentant la duresa de la silicona. Això fa que tinguin molta durabilitat, però també les fa una mica més artificials al tacte.
La cobertura de la pròtesi és de silicona sòlida, i aquesta pot ser rugosa o llisa. Actualment, pràcticament totes les pròtesis són rugoses perquè donen millors resultats.
Finalment, hi ha la forma de l'implant. Segons la forma de l'implant aquests poden ser simètrics o anatòmics. Els simètrics són aquells que tenen forma rodona. D'implants simètrics n'hi ha de molts tipus, segons com siguin de rodons. Com més rodons, diem que tenen més projecció. A més projecció normalment, tenim més artificialitat. Els implants anatòmics són els asimètrics, els que tenen una part superior menys plena que la part inferior, donant una forma que imita millor la d'una mama natural, com una llàgrima o una gota d'aigua.
Al contrari del que es podria pensar no sempre la forma anatòmica dóna resultats més naturals, ni al revés. La forma final de la mama depèn de molts factors, incloent la forma de la mama abans d'operar, la forma de l'implant o com s'adapta aquest implant a la mama. Hi ha moltes variables a tenir en compte i moltes formes possibles de pròtesi disponibles al mercat.
El més important d'un implant és que sigui d'una marca reconeguda, que tingui el marcatge CE i que hi hagi una garantia al darrera. Només això ens permetrà afirmar que es treballa amb implants de qualitat.
La mamoplàstia d'augment és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls i aspectes finals del resultat, però l'acte quirúrgic en si és relativament senzill.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que la pacient està sana. Estem davant d'una cirurgia estètica i ens hem d'assegurar que durant l'acte quirúrgic no ens trobem cap sorpresa.
L'anestèsia que es fa servir habitualment és la general, encara que en alguns casos es pot fer servir la local amb sedació. El nostre equip d'anestèsia treballa amb nosaltres colze a colze, permeten fer servir dosis mínimes de fàrmacs anestèsics, el que ha permès fer desaparèixer pràcticament les nàusees, els vòmits i les molèsties per a orinar. L'anestèsia és tan suau que permet l'alta el mateix dia per a les pacients que ho desitgen.
L'acte quirúrgic dura aproximadament una hora.
Quan la pacient es desperta es troba normalment amb un sostenidor especial, i és donada d'alta el mateix dia o l'endemà.
El postoperatori és molt variable d'una pacient a una altra. Per la mateixa intervenció hi ha persones que es recuperen molt de pressa i sense dolor, i d'altres que els costa una mica més.
El sostenidor especial s'ha de portar de dia i de nit durant un mes seguit. Durant aquest mes no es pot fer activitat física important, com seria fer esport.
La reincorporació a la feina es fa normalment a la setmana de la intervenció. Però això és molt variable, depenent del tipus de feina que es faci.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la mamoplàstia d'augment és una de les cirurgies més segures que hi ha.
A les primeres hores, hi ha risc d'acumulació de líquid al voltant de la pròtesi, és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediatament posteriors a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona mitjançant puncions o evacuacions.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. Habitualment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles.
A partir del primer mes i mig hi ha risc de contractura capsular. La contractura capsular o encapsulament és una reacció del cos de la pacient a la pròtesi. El 100% de les pacients portadores de pròtesi creen una capa fina i elàstica al voltant d'aquesta, és el que anomenem càpsula. Aquesta capa té com a màxim 1 mm i permet el moviment normal de l'implant. Hi ha pacients que reaccionen de forma exagerada a l'implant i en lloc de fer una capa d'1mm la fan més gruixuda, provocant que la pròtesi quedi atrapada, s'arrodoneixi i fins i tot pugi. Aquesta reacció pot ser petita o ser més gran, deixant la pròtesi com una pedra. És molt important el seu diagnòstic precoç, perquè ens permetrà determinar ràpidament el tractament i evitar la progressió. El tractament de la contractura passa per uns massatges, unes pastilles, ultrasons, i fins i tot, en els pitjors dels cassos, una nova intervenció.
LIPOSUCCIÓ
La liposucció és la cirurgia que permet eliminar acumulacions de greix al cos i permet donar una nova forma a les àrees afectades.
El greix s'acumula al cos en diferents zones, de vegades generant formes més agradables que d'altres. Mitjançant les tècniques de liposucció podem eliminar els excessos lipídics que no ens agraden.
Els homes i les dones tenen diferent distribució del greix, i aquest s'acumula també de forma diferent, per això les tècniques de liposucció en homes i dones varien lleugerament.
Les dones acostumen a acumular més greix a nivell del coll, l'abdomen, els flancs, a l'àrea pertrocanteriana (cartutxeres), a la part interna i posterior de les cuixes (plec de la banana) i a la part interna dels genolls. En canvi als homes les acumulacions de greix es donen més a nivell del coll, el pit (ginecomàstia), l'abdomen i els flancs.
La liposucció no és un procediment per a perdre pes, és un procediment per a canviar la forma del cos. Per això, si tenim un sobrepès important el resultat no serà tan bo com si estem en el nostre pes ideal. En general, podem dir que és una tècnica ideal per a perdre més volum que no pas greix.
Hi ha diferents tècniques de liposucció, des de les més clàssiques que consisteixen en la pura extracció de greix, fins a les més modernes on a més es fa servir una cànula làser per a escalfar la pell. Cada tècnica té la seva indicació, depenent del tipus de pell, de la localització del greix, de l'edat, etc... No hi ha tècniques bones, ni dolentes, tot depèn de cada cas, i és el cirurgià qui millor pot aconsellar-te sobre les tècniques més efectives.
En totes les tècniques de liposucció es fan unes petites incisions, d'uns 4 mm, a cada zona a tractar. Per aquestes incisions s'introdueixen cànules i sondes que preparen el greix per a ser aspirat, anestesien la zona i després es fan ser servir per a fer el tractament. Després, quan cicatritzen pràcticament no deixen marca.
La liposucció és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls de la tècnica a utilitzar, les característiques personals i els aspectes que fan referència al resultat final. La cirurgia en si és relativament senzilla en mans expertes.
Sempre es realitzen estudis preoperatoris abans d'una intervenció. En liposuccions molt grans aquests estudis poden recomanar fer la intervenció en dues sessions en comptes d'una per tal de reduir els riscos i les complicacions. No dubtis en preguntar al teu cirurgià com reduir el risc en cada cas.
En les liposuccions podem fer servir qualsevol tipus d'anestèsia. Les liposuccions molt petites es poden fer amb anestèsia local pura. En canvi, les mitjanes s'acostumen a fer amb anestèsia local i sedació. Es reserva l'anestèsia general per a aquelles liposuccions grans.
Exceptuant en les liposuccions més grans, gairebé totes les pacients poden marxar a casa el mateix dia de la intervenció, sense necessitat de quedar-se a dormir a la clínica.
El postoperatori és molt variable en cada pacient, però en general la recuperació acostuma a ser ràpida i sense problemes.
De quiròfan les pacients surten amb una faixa de compressió que cobreix totes les zones tractades. Aquesta faixa especial s'haurà de portar durant un mes seguit de dia i de nit.
El dolor no és gaire intens. Les pacients expliquen que noten com uns cruiximents forts. En moviment hi ha una mica de dolor, però en repòs no fa mal.
Just després de l'operació la zona comença a inflar-se molt i apareixen molts blaus. La inflamació es manté alta durant una setmana, i a partir del setè dia és quan comença a baixar. Passat un mes de la intervenció comencem a tenir una idea de com quedarà la zona.
Els blaus desapareixen entre el setè i desè dia després de la intervenció. No es pot fer esport durant el primer mes i es recomana fer repòs durant un parell de dies.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques més modernes de liposucció són molt segures.
Els riscos de sagnat o d'infecció són actualment molt baixos, i es poden minimitzar encara més amb tractaments antibiòtics després de la cirurgia.
Abans era freqüent l'aparició d'irregularitats, enfonsaments o pells flàccides. La incidència d'aquestes complicacions s'ha reduït dràsticament amb les noves tècniques i amb una indicació a cada pacient molt més curosa.
GLUTIOPLÀSTIA
L'augment de glutis o glutioplàstia és la tècnica que permet donar una forma diferent o augmentar el volum dels glutis.
El gluti és una estructura formada per tres músculs (el gluti major, el mitjà i el menor), un greix subcutani i la pell.
El gluti pot ser petit, pot tenir poca projecció (cul pla), pot tenir deformitats (forats al laterals), pot estar caigut, pot tenir molta pell sobrant, i a més totes aquestes deformitats poden ser de naixement o degudes a grans pèrdues de pes. Però, sobretot, són degudes al pas del temps, a l'envelliment.
La glutioplàstia ens permet retornar els glutis a la forma que tenien anteriorment i fins i tot crear la forma dels glutis desitjada.
TÈCNIQUES
Hi ha tres tècniques de glutioplàstia:
- La glutioplàstia amb pròtesi. És la tècnica clàssica de glutioplàstia. Permet fonamentalment augmentar el volum del gluti mitjançant una pròtesi específica. Aquesta pròtesi s'introdueix mitjançant una petita incisió que va entre els dos glutis, per això queda totalment dissimulada i no es veu. La pròtesi es localitza entre el gluti major i el mitjà, de tal manera que no sigui palpable ni visible.
És una tècnica que permet donar volum sobretot a la part superior del gluti. Com a gran desavantatge té que no podem canviar massa la forma del gluti perquè les pròtesis són estàndards i sovint tenen poca adaptació a l'anatomia de cada persona. Si una persona té un gluti allargat, té enfonsaments o té un gluti disharmònic serà molt més difícil de corregir amb una pròtesi. A més, les pròtesis de gluti poden donar complicacions en el futur, com ara infeccions, malposicions o ruptures.
- La glutioplàstia amb greix. És la tècnica més moderna de glutioplàstia i la que millors resultats està donant. Consisteix a extreure el greix d'una altra banda del cos amb un mètode similar a una liposucció. Aquest greix es purifica i tot seguit s'introdueix al cos. El fet de poder escollir en quina part del gluti s'infiltra més o menys greix ens dóna molta versatilitat per a canviar formes poc agradables del gluti. Per això és la tècnica ideal per a glutis amb enfonsaments o formes estranyes. La glutioplàstia amb greix no deixa cicatrius perquè es realitza a través de petites incisions de mil•límetres de llargada.
Al contrari del que la gent pensa, el greix purificat es manté per a tota la vida i no es reabsorbeix (només observem una reducció d'un 20-30% durant el primer mes). Això és degut al fet que quan purifiquem estem empeltant adipòcits (les cèl•lules que contenen el greix) i no greix lliure. Això és molt important i explica perquè fa anys (quan no es feia la purificació) aquest tipus de tècnica fallava.
Com a grans avantatges d'aquesta tècnica tenim el fet que el gluti operat d'aquesta forma es comportarà sempre com un gluti natural, perquè no hi ha cap mena de pròtesi ni element estrany. Alhora tenim el fet que podem fer una extracció de greix i millorar l'aspecte d'aquella altra zona que no ens agradava. Com a gran inconvenient d'aquesta tècnica tenim que no es pot practicar en persones que estan molt primes i no tenen cap zona d'acumulació de greix per a poder extreure.
- La glutioplàstia amb penjalls. És una tècnica especial que permet augmentar i reformar el gluti en persones que han tingut grans pèrdues de pes (>25 kg). Està indicada sobretot per a persones que tenen molta pell sobrant i el gluti està caigut. Depenent d'on hi hagi més deformitat al gluti es realitzen unes incisions al plec superior del gluti o al plec inferior. És a través d'aquestes incisions que es mobilitzen els teixits del voltant del gluti per a tornar-li a donar una forma arrodonida i per a poder pujar-lo. Aquesta tècnica està especialment indicada en persones que han sofert una cirurgia bariàtrica i han perdut molt de pes.
En una cirurgia com la glutioplàstia és molt important realitzar una visita prèvia exhaustiva per a determinar quina és la millor tècnica per a cada cas. Cal tenir clar el tipus de gluti que agrada i com es voldria modificar l'actual. D'aquesta manera es podrà quedar d'acord amb el cirurgià per a aconseguir el resultat final desitjat.
Les tècniques de glutioplàstia són molt segures però requereixen de mans expertes per a dur-les a terme.
Abans de la intervenció cal realitzar un estudi preoperatori per a determinar que la persona està sana. Així evitem riscos innecessaris a l'hora de la intervenció, i aquesta pot ser plenament segura.
La glutioplàstia es fa normalment amb anestèsia general, però en alguns cassos es pot realitzar amb anestèsia raquídia, és a dir, adormint de cintura en avall.
Les glutioplàsties sovint es fan en regim ambulatori, és a dir, marxant a dormir a casa poques hores després de la intervenció, però depèn de la tècnica utilitzada en alguns casos cal fer una estada d'una nit a la clínica.
El postoperatori varia moltíssim segons el tipus de glutioplàstia que es practiqui. La glutioplàstia amb pròtesi és la més dolorosa i la que més inflamació comporta. En canvi la glutioplàstia amb greix és la que té una recuperació més lleugera. La glutioplàstia amb penjalls podem dir que està entremig de les dues.
De totes tres se surt de quiròfan amb una faixa en forma de pantaló de ciclista, que s'haurà de portar de dia i de nit durant tot un mes. S'haurà de dormir boca avall durant 2 dies per la glutioplàstia amb greix i durant una setmana per la glutioplàstia amb pròtesi.
No es pot practicar esport durant el primer mes després de la cirurgia.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques més modernes de glutioplàstia són molt segures.
En les tècniques de pròtesi i penjall hi ha risc d'hematoma en les primeres hores després de la cirurgia. Aquest hematoma se sol acumular a la zona del gluti i pot requerir una evacuació o punció.
També en les tècniques de pròtesi i penjall, però molt menys a la de greix, hi ha risc d'infecció. Per això en tots els casos caldrà prendre un antibiòtic al postoperatori.
En la tècnica amb pròtesi hi ha afegit el risc que la pròtesi es pugui moure (malposició protètica) o que es pugui trencar (ruptura protètica).
GINECOMÀSTIA
La ginecomàstia és una patologia en la qual hi ha un creixement anòmal de la mama de l'home.
Les causes de la ginecomàstia van des dels desajustos hormonal que es produeix durant l'adolescència, fins a la pressa d'anabolitzants o l'obesitat.
La ginecomàstia està formada per dos tipus de teixits: la glàndula mamària i el greix. Així es defineixen tres tipus de ginecomàstia: la glandular, la greixosa i la mixta.
A la glandular, el component que fa créixer la mama és sobretot glàndula mamària. Acostuma a ser una glàndula dura i pot arribar a ser dolorosa. És típicament la ginecomàstia produïda pel consum d'anabolitzants.
A la greixosa hi ha un sobrecreixement sobretot de la quantitat de greix que hi ha a la mama. Acostuma a ser més tova i té un cert component de flaccidesa a la pell. Està típicament associada a l'obesitat.
A la mixta tenim un creixement dels dos components, del greix i de la glàndula. Es dóna típicament a l'adolescència.
A la vida real pràcticament totes les ginecomàsties són mixtes, encara que sempre hi ha un component de teixit que predomina i és el que determina el tractament.
TÈCNIQUES
La liposucció és la tècnica d'elecció quan la ginecomàstia té sobretot un component greixós. Permet eliminar tot el greix, tornant la forma normal al pit. A més evita les complicacions en forma de desigualtats i de cicatrius anòmales d'altres tècniques.
La mastectomia subcutània és la tècnica d'elecció quan sobretot ha crescut la glàndula mamària. Consisteix en realitzar una incisió a la part inferior de l'arèola, i a traves d'aquesta treure tota la glàndula mamària.
Si es vol canviar totalment la forma del pit, i crear una forma musculosa, és possible associar una tècnica de ginecomàstia amb un implant pectoral.
La ginecomàstia és una condició que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar quin és el teixit que predomina i quina serà la tècnica que millor tractarà el pit. Només un diagnòstic curós podrà determinar si la persona es beneficia més d'una liposucció, d'una mastectomia subcutània o de la combinació de les dues tècniques.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que no tindrem cap sorpresa durant la intervenció.
La mastectomia subcutània i la liposucció de ginecomàstia no són tècniques molt llargues en mans expertes. Podem parlar aproximadament d'una intervenció d'1 hora de durada. En general farem servir una anestèsia local associada a una sedació, per a les ginecomàsties més petites, i una anestèsia general per a les ginecomàsties més grans.
Després de la intervenció es col•loca una faixa pectoral, semblant a una armilla. A les poques hores de la intervenció és possible marxar cap a casa.
El postoperatori varia molt amb cada persona i amb cada tècnica. En general podem dir que la liposucció genera més inflamació, però que la mastectomia subcutània és una mica més dolorosa.
En ambdós cassos cal portar la faixa pectoral que es col•loca a quiròfan durant un mes seguit. És important no fer esport durant aquest primer mes. No es poden fer esforços ni agafar grans pesos durant els primers 7 dies.
La reincorporació a la feina és ràpida. En el cas de la liposucció podem parlar d'un parell de dies. En el cas de la mastectomia subcutània hem d'esperar una mica mes, uns 5 dies.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les associades a les tècniques de ginecomàstia són molt reduïdes.
A les primeres hores i dies hi ha un risc d'acumular líquid a la zona de la cirurgia. A la mastectomia normalment és sang, i és el que s'anomena hematoma quirúrgic. A la liposucció normalment és un líquid clar, que s'anomena seroma. En ambdós casos és fàcil fer una punció i evacuar-lo.
Els primers dies també hi ha risc d'infecció. Normalment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles. Amb això el risc d'infecció és molt baix.
Dr.Felix Ángel Chavarría Marín
Especialista en Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica
CIRURGIA ÍNTIMA
La cirurgia íntima inclou un conjunt de tècniques que permeten millorar l'estètica de l'àrea genital femenina.
Fins no fa gaire temps aquestes tècniques consistien en exclusivament el tractament de les deformitats dels llavis menors, el que s'anomena nimfoplàstia. Des de ja fa uns anys ens hem adonat que l'estètica vaginal és un conjunt harmoniós d'estructures, i que no només uns llavis menors petits són signe d'una vulva bonica, sinó que també es requereix una harmonia amb els llavis majors, el caputxó del clítoris o el mateix pubis.
Per això, actualment les tècniques d'estètica vaginal inclouen tractaments dels llavis majors, dels llavis menors i del pubis. La combinació de possibilitats és infinita, amb pacients que tenen augmentat un component i reduït l'altre, tot reduït o tot augmentat. Cal ser molt curós en el diagnòstic i en les tècniques que s'escullen.
PUBIS
Amb el pas del temps el pubis té tendència a acumular greix, i sovint es veu empitjorat per algunes malalties endocrines o, fins i tot, per variacions sobtades de pes. Aquests canvis de vegades són molt notables, però de vegades no ens n'adonem fins que no millorem molt una àrea veïna (com després d'una abdominoplàstia).
Hi ha dos tipus de tècniques que es poden fer servir per a millorar un pubis boterut que s'ha deformat: les liposuccions, quan el problema és un excés de greix; i les dermolipectomies, quan a l'excés de greix hem d'afegir-hi excés de pell.
Les condicions del teixit subcutani púbic, que és especialment areolar, fan que les tècniques que es fan servir siguin diferents a les de la resta del cos.
LLAVIS MAJORS
Els llavis majors poden ser més grans del normal, i caldrà reduir-los; o poden ser més petits del normal, i caldrà augmentar-los. Amb l'edat i sobretot amb els aprimaments molts ràpids, els llavis majors tenen tendència a buidar-se, i en aquest cas el que cal és reomplir-los.
En qualsevol de les tres situacions els llavis majors han de recuperar una forma correcta perquè el resultat global de la vagina sigui agradable. Un dels defectes que tenia la concepció antiga de la cirurgia vaginal és que se centrava tota l'atenció en els llavis menors, i actualment som conscients que el que en realitat fa jove una vulva és una relació correcta entre els llavis majors i els menors.
LLAVIS MENORS
Els llavis menors que requereixen tractament habitualment són més grans del normal o el seu aspecte no és harmoniós amb respecte els llavis majors, requerint certa correcció de la seva forma.
Hi ha diferents tècniques per a reduir o modificar la forma dels llavis menors. Abans es feia un tall recte, deixant un aspecte artificial als llavis. En canvi les tècniques més modernes permeten crear formes arrodonides naturals, i permeten amagar la cicatriu a la part interna de la mucosa, deixant-la pràcticament invisible .
Una part que no es tracta de forma habitual és el caputxó del clítoris. És molt important que el caputxó del clítoris tingui una forma adequada i harmoniosa amb els llavis menors. Moltes vegades no tractem el caputxó i al reduir els llavis ens adonem que el resultat és un caputxó gran i sobresortit que empitjora el resultat global de la cirurgia. Per això és molt important fer una valoració completa de tota l'àrea genital.
La cirurgia íntima femenina és un conjunt de tècniques diferents que sumades formen una de global. S'ha de fugir de patrons determinats i s'ha d'intentar personalitzar al màxim la cirurgia per a obtenir els millors resultats. Per això el diagnòstic esdevé una eina fonamental per a planificar la cirurgia i poder assegurar-ne el resultat.
Les tècniques de cirurgia íntima femenina són molt segures en mans expertes, i són relativament ràpides.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a assegurar-nos que la pacient està sana i que podem operar amb les màximes garanties.
L'anestèsia que es fa servir és la local amb sedació. És a dir, s'indueix un son suau per a poder aplicar anestèsic a la zona, i un cop la zona està adormida la pacient pot escollir entre continuar adormida durant tota la intervenció o estar desperta sense notar cap dolor. En algunes ocasions també es pot anestesiar de cintura en avall.
La durada de la intervenció depèn de la suma dels tractaments que cal fer, però en general parlem de 45 minuts a 1h i 30 minuts.
Després de la intervenció cal portar roba interior ajustada i una compresa durant la primera setmana. L'alta es dóna a les poques hores de la intervenció.
El postoperatori és molt variable. En general, com més tractaments fem a la zona més costa recuperar-se. Les tècniques de cirurgia íntima no tenen un postoperatori gaire dolorós, però sí hi ha sensació com de pes a la zona genital. Aquesta sensació de pes es manté durant uns 5 dies. També hi ha una inflamació severa de la zona que es manté de 5 a 7 dies.
És important no realitzar cap tipus d'esport durant el primer mes. També es recomana abstenció d'activitat sexual durant les primeres tres setmanes.
La reincorporació a la feina depèn de l'activitat física que es dugui a terme. Si la feina és de despatx en 3-4 dies es pot reiniciar l'activitat. Si a la feina es realitzen esforços caldrà esperar 1 setmana.
Cap tècnica no està exempta de complicacions, encara que les tècniques implicades a la cirurgia íntima femenina són molt segures.
A les primeres hores de la intervenció és normal que hi hagi un sagnat, com una menstruació però més abundant. Quan aquesta sang queda retinguda es produeix el que s'anomena hematoma postquirúrgic, i de vegades cal fer una punció per a evacuar-lo.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. Es proporciona un antibiòtic per a prevenir la infecció, però com que és una zona molt humida, cal tenir una higiene molt acurada.
La pèrdua de sensibilitat és la complicació més greu que pot tenir aquesta cirurgia. Per sort en mans expertes aquest risc és molt petit.
BLEFAROPLÀSTIA
La blefaroplàstia és la cirurgia que permet corregir els problemes d'envelliment a l'àrea de la mirada.
Amb el pas del temps es produeixen una sèrie de canvis a la zona de la mirada que fan que es transmeti la sensació de cansament, encara que s'estigui perfectament descansat. Aquests canvis es veuen agreujats en persones que per la seva activitat professional han de fixar la vista durant moltes hores, o en aquelles persones que llegeixen molt. També freqüentment hi ha un component hereditari.
Amb les tècniques de blefaroplàstia podem millorar diferents aspectes de la mirada.
Les bosses palpebrals són acumulacions de greix a dins de l'òrbita que, amb la relaxació dels teixits, surten cap a fora i donen l'aspecte de cansament. En general podem parlar que hi ha 3 tipus de bosses a la parpella inferior: l'externa (que està cap enfora de la parpella), la mitja (al centre, habitualment la que més es nota) i la interna (que està tocant el nas). A la parpella superior n'hi ha dues: la mitja (situada al centre, només surt cap enfora en un petit nombre de persones) i la interna (a tocar del nas).
L'excés de pell palpebral genera que es formin plecs. És típic de la parpella superior. A les dones l'excés cutani fa que els dificulti el maquillatge. Als homes els plecs poden caure molt, i fins i tot poden arribar a sobrepassar la parpella i caure a sobre l'ull.
La pèrdua del solc palpebral es genera a la parpella superior, i molts cops està associada amb l'excés de pell. Un solc palpebral superior marcat és signe de joventut, i és una característica que es perd amb el pas dels anys.
La laxitud cutània es dóna a la parpella inferior, i moltes vegades s'associa amb les arrugues d'expressió. Aquesta laxitud pot agreujar l'aspecte d'una bossa que surt cap enfora.
TÈCNIQUES
La blefaroplàstia superior és una tècnica clàssica que ha sofert pocs canvis en els últims anys.
Fonamentalment es basa en treure l'excés de pell que hi ha, així com l'excés de les bosses mitja i interna. A la vegada hi ha tècniques per a marcar el solc palpebral. Sempre es fa coincidir la cicatriu de la blefaroplàstia amb el nou solc palpebral, per així dissimular-la al màxim.
La blefaroplàstia inferior es pot realitzar de dues formes diferents:
- La blefaroplàstia clàssica o transcutània. Consisteix en realitzar una incisió per sota de les parpelles, i a través d'aquesta accedir a les bosses greixoses per a extreure'n l'excés de greix. Al mateix temps també podem treure pell. És la tècnica més senzilla, però té associada una sèrie de complicacions. La primera és la presència de la cicatriu, que de vegades podria ser visible. La segona, i més important, és que la retracció de la cicatriu pot fer que la parpella s'escurci, i l'ull quedi obert, que és el que tècnicament s'anomena ectropi.
- La blefaroplàstia tarsoconjuntival. És una tècnica nova que permet evitar l'ectropi. L'accés a les bosses palpebrals es fa per dins de la conjuntiva, sense que hi hagi cap cicatriu externa. Això fa que la parpella no es pugui escurçar. A més, gràcies a l'alta capacitat de retracció de la pell de la parpella inferior, la laxitud mitja s'adapta i el resultat de la parpella és molt bo. Per desgràcia, aquesta tècnica no es pot fer servir en persones que tenen una laxitud cutània de la parpella inferior molt acusada, o en persones molt grans.
La blefaroplàstia és una cirurgia que requereix una visita diagnòstica important per a veure quins són els defectes que trobem a l'àrea periorbitària, i determinar quina és la forma més adequada de solucionar-los.
En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica molt segura.
Sempre, abans de la intervenció, caldrà realitzar uns exàmens preoperatoris per a comprovar que la persona està sana.
L'anestèsia que es fa servir en la intervenció és la local amb sedació. Això vol dir que s'indueix un son suau i s'aprofita per a introduir l'agent anestèsic a les parpelles. Després la persona pot estar desperta o continuar adormida durant la intervenció. Si es realitza exclusivament la blefaroplàstia superior es pot realitzar amb anestèsia local.
La durada de la intervenció és d'aproximadament una hora.
Després de la cirurgia es col•loquen unes tiretes a les parpelles, que es mantindran durant una setmana.
L'alta es dóna poques hores després de la intervenció.
El postoperatori és molt variable en cada persona. En general podem dir que la blefaroplàstia és una tècnica que no fa mal, però es tenen lleugeres molèsties com el llagrimeig o la sensació d'inflor.
El més evident del postoperatori és la inflamació de les parpelles. Aquesta inflamació es manté durant una setmana. Juntament amb la inflamació poden aparèixer blaus, que desapareixen entre 5 i 10 dies després de la intervenció.
És molt important protegir-se del sol durant el primer mes després de la cirurgia per a evitar que ens pugui quedar marca de la intervenció.
Es recomana no practicar esports durant el primer mes.
No hi ha cap tècnica quirúrgica que estigui exempta de complicacions, però les millores fan que cada vegada sigui més segur operar-se.
Durant les primeres hores posteriors a la cirurgia hi ha risc que s'acumuli sang a dins de les parpelles. Tècnicament diem que és un hematoma quirúrgic, i de vegades cal fer una punció o evacuar-lo.
Rarament es produeix una infecció en el postoperatori. S'evita proporcionant antibiòtics i col•liris.
El risc clàssic de la blefaroplàstia és que l'ull quedi massa obert, com arrodonit. És el que tècnicament anomenem ectropi. Actualment el risc d'ectropi s'ha reduït pràcticament a zero gràcies a les tècniques tarsoconjuntivals.
Consells abans de prendre cap decisió
Abans de sotmetre't a un tractament de cirurgia estètica, et recomanem seguir una sèrie de consells:
- Tenir clars els motius que porten a recórrer a la cirurgia per a solucionar el problema, així com quins beneficis s'espera obtenir, tant des del punt de vista físic com a psicològic
- Buscar informació de qualitat i les recomanacions de les societats mèdiques; un anunci en una revista o a la televisió no és garantia de professionalitat.
- No deixar-se portar pel preu de la intervenció sinó guiar-se per l'especialista que la realitza; un bon cirurgià no sempre és el més car.
- És important que el cirurgià estigui avalat per una societat científica.
- Abans de prendre una decisió cal ser prudent i fer preguntes.
- Durant la primera entrevista cal informar-se sobre la formació del cirurgià: on va estudiar i la seva experiència professional.
- Amb la finalitat d'evitar sorpreses desagradables o aconseguir falses expectatives, és recomanable parlar amb persones que s'hagin sotmès a aquest tipus d'intervenció.
- Tenir més d'una opció per a poder triar amb més criteri.
- No es recomanen les intervencions d'augment de mames abans dels 18 anys ja que cal esperar a que la glàndula s'hagi desenvolupat per complet.
- Tampoc es pot oblidar que els resultats finals de la cirurgia depenen de la qualitat final de la cicatriu, en la qual influeix la pròpia naturalesa del pacient.
