Sepúlveda,125 08015 BARCELONA
Super User
PRÒTESI PECTORAL
La cirurgia d'implant pectoral permet implantar unes pròtesis per a augmentar el volum i millorar la forma del múscul pectoral.
El múscul pectoral major és un múscul ample i voluminós que defineix el tòrax de l'home. Aquest múscul ha d'estar desenvolupat en el perfil, tenir un volum correcte, finalitzar de forma abrupta i no tenir una forma arrodonida.
Quan un home no té un pectoral major gaire definit podem implantar una pròtesi per a millorar-ne la forma.
Actualment és possible tractar una ginecomàstia i a la vegada implantar una pròtesi de pectoral.
PRÒTESI
Hi ha dos tipus de pròtesi per a definir el múscul pectoral en l'home: les pròtesis arrodonides i les pròtesis anatòmiques.
Les pròtesis arrodonides són fonamentalment pròtesis de gluti que es fan servir en localització pectoral. La seva indicació és sobretot per a homes que volen un pectoral amb una forma molt desenvolupada. Per a fer-nos una idea, podíem parlar d'un pectoral de culturista. El problema d'aquestes pròtesis és que donen una forma massa arrodonida al pectoral, i en determinades anatomies pot assemblar-se una mica a les mames femenines. L'interior d'aquestes pròtesis és de silicona cohesiva, donant un tacte final massa tou al pectoral. El seu ús s'ha reduït moltíssim des de l'aparició de les pròtesis anatòmiques de diferents talles.
Les pròtesis anatòmiques tenen forma rectangular i més perfil a una banda de la pròtesi. Permeten definir amb molta més precisió el múscul pectoral, així com el solc pectoral. Hi ha diferents mides que permeten definir com de gran es vol l'augment de pectoral. L'interior d'aquestes pròtesis és de silicona sòlida, donant un tacte dur i molt similar al que correspon a un múscul pectoral hipertrofiat. Com que són planes en superfície, mai no fan l'efecte de la mama femenina. Actualment són les pròtesis més utilitzades.
TÈCNIQUES
L'augment de pectoral és una cirurgia que consisteix en col•locar una pròtesi pectoral per a augmentar i definir el múscul pectoral.
Aquesta pròtesi es pot inserir per dues vies diferents: pel solc submamari o per l'aixella.
El solc submamari (tòrax) és la via clàssica per a la introducció de la pròtesi. La tècnica per aquesta via és molt senzilla, però té l'inconvenient que la cicatriu al solc mamari és molt visible (els homes no tenen mama per a poder amagar la cicatriu), i es nota molt a la platja.
L'aixella és la via més moderna per on inserir la pròtesi. La tècnica és senzilla en mans expertes i permet amagar la cicatriu a l'àpex de l'aixella, a l'alçada d'un dels plecs. Això fa difícil que es pugui notar la cicatriu.
En ambdós casos la pròtesi ha d'anar localitzada en situació subpectoral, és a dir, per sota del múscul pectoral. Això permet que la pròtesi quedi amagada i no sigui visible.
Si l'home que se sotmet a un augment de pectoral té una ginecomàstia és possible realitzar a la vegada les dues intervencions. Així el canvi de forma és molt radical.
L'augment de múscul pectoral és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a fer un diagnòstic curós. Sempre s'ha de determinar si hi ha o no ginecomàstia, i quin és el tipus de pròtesi que s'ha de fer servir. Només aquest diagnòstic curós permetrà determinar els aspectes finals del resultat.
L'augment de múscul pectoral mitjançant pròtesi és una tècnica segura i ràpida en mans expertes.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient està sa perquè així no tindrem cap sorpresa durant la intervenció.
L'anestèsia que es fa servir normalment és la general.
La durada de la intervenció és aproximadament d'1 a 1½ hores.
Després de la intervenció es col•loca una faixa toràcica i el pacient quedarà ingressat una nit a la clínica.
L'alta es dóna el dia següent de la intervenció.
El postoperatori varia molt en cada persona i amb cada tècnica, encara que l'augment de pectoral no és una tècnica gaire dolorosa. Normalment els pacients es queixen d'uns cruiximents forts durant uns 2-3 dies, que es controlen molt bé amb els analgèsics habituals.
Després de la intervenció hi ha una inflamació que dura entre 1 i 2 setmanes. La faixa pectoral (armilla) s'ha de portar durant el primer mes.
També és molt important no fer esport durant el primer mes, i no es poden fer exercicis d'hipertròfia del múscul pectoral durant els primers 2 mesos.
La reincorporació a la feina depèn de l'activitat física que es realitzi. Si la feina és de despatx en menys d'una setmana es pot reiniciar l'activitat. Si la feina requereix esforços físics caldrà esperar uns 10 dies per a reincorporar se.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la tècnica d'augment pectoral és ràpida i segura.
Durant les primeres hores hi ha el risc d'acumular sang al voltant de les pròtesis. És el que tècnicament s'anomena hematoma quirúrgic, i es produeix, normalment, quan s'està ingressat a la clínica. El tractament passa per unes puncions o unes evacuacions.
Els primers dies també hi ha risc d'infecció. Per això s'acostuma a pautar un antibiòtic i es recomanen unes cures senzilles de la cicatriu.
Durant les primeres setmanes hi ha risc de seroma. El seroma és la complicació més freqüent de l'augment de múscul pectoral amb pròtesi. El seroma consisteix en l'acumulació d'un líquid clar entre la pròtesi i el múscul pectoral. Això passa quan no es fa prou repòs durant el postoperatori i la pròtesi no s'adhereix al múscul pectoral, generant-se un espai mort entre aquests dos que s'omple de líquid. Rarament es produeix un seroma tardà per infeccions o per altres causes.
RINOPLÀSTIA
La rinoplastia és la cirugia que permet canviar la forma del nas
Quan el nostre nas és molt gran, no ens agrada o està deformat per algun cop o traumatisme tenim la possibilitat de canviar la seva forma quirúrgicament.
El nas el dividim estèticament en la punta nasal i el dors nasal, on la punta és bàsicament la part que trobem per sobre dels forats i el dors la part del nas que trobem entre els ulls, el que col•loquialment anomenem el pont.
La punta pot ser arrodonida, massa punxeguda, quadrada, molt sobresortida, doble, torçada, bulbosa, etc. El dors pot ser massa gran, sobresortit, en forma de "gepa", o fins i tot massa petit.
En l'home és típica la presència de l'anomenada "gepa", que és un dors molt sobresortit que es veu de perfil. Aquesta "gepa" apareix en l'adolescència, o també com a resultat d'un cop o un traumatisme fort al nas.
La punta nasal en l'home sol ser més gran que en la dona i té una forma molt menys punxeguda. També està molt menys rotada i es veuen molt menys els orificis nasals.
Conèixer les diferències entre el nas masculí i el femení és fonamental alhora d'afrontar una rinoplàstia amb bons resultats i poder proporcionar resultats naturals, que no es vegi el nas com una cosa anòmala dins el conjunt de la cara.
A més hi ha un element que no s'estudia tant en la rinoplàstia i que és fonamental perquè el resultat sigui perfecte: l'envà nasal. L'envà nasal és una estructura interna que serveix de base per a tot el nas. La majoria de nassos torçats es deuen a desviacions internes de l'envà, per això si no es corregeix l'envà només podem corregir parcialment la forma del nas.
TÈCNIQUES
Per a corregir la forma del nas parlem fonamentalment de dos grups de tècniques: la rinoplàstia i la rinoseptoplàstia.
En la rinoplàstia només canviem la forma de la part més externa del nas: els ossos més externs i els cartílags més superficials. Són tècniques útils quan volem pocs canvis i la base del nas és correcta. Permet una recuperació ràpida i poca inflamació.
En la rinoseptoplàstia donem forma a totes les estructures del nas, tant les més externes com les més internes. És la cirurgia que es requereix quan volem fer canvis més importants al nas o quan l'envà del nas està molt desviat i fa que el nas es torci.
La rinoplàstia acostuma a fer-se servir amb tècniques tancades, que vol dir que les incisions es fan per dins del nas.
La rinoseptoplàstia acostuma a fer-se servir amb tècniques obertes, que vol dir que les incisions es fan per dins del nas però també una de molt petita per fora, a nivell de la columel•la.
La rinoplàstia és una intervenció que requereix una visita prèvia molt exhaustiva i llarga. No només s'ha de determinar els defectes estètics que pot tenir un nas, sinó com les modificacions poden afectar l'estètica global i l'harmonia de la cara, així com la funció respiratòria del nas. El nas és un element central de la cara i les seves modificacions afecten molt la nostra imatge, per això cal ser molt curosos amb el diagnòstic.
Les tècniques de rinoplàstia són segures i permeten molts bons resultats.
Abans de la intervenció caldrà realitzar estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient estigui sa. Això ens permetrà assegurar que durant la intervenció no tindrem cap sorpresa. De vegades també cal fer un TAC nasal per a veure com estan les estructures internes del nas.
L'anestèsia general que es fa servir normalment és la general, encara que en alguns casos també es pot fer servir la local amb sedació.
La durada de la intervenció és d'1 a 2 hores.
Després de la intervenció es col•loquen un taps nasals, unes tiretes i una fèrula nasal.
L'alta de l'hospital es dóna el mateix dia o l'endemà depenent del tipus d'intervenció i de cada cas.
El postoperatori és molt variable a la cirurgia de nas, hi ha persones que pateixen molta inflamació i blaus i d'altres que es recuperen molt de pressa.
Pel contrari del que la gent pensa la rinoplàstia no té un postoperatori dolorós, de fet són pocs els pacients que requereixen analgèsics a l'alta. En canvi, sí que es pot produir molta inflamació que pot requerir la utilització d'antiinflamatoris.
De la clínica se surt amb unes tiretes que cobreixen el nasal i que es mantindran durant 2 setmanes, aproximadament; una fèrula nasal que cobreix l'àrea del dors nasal i que es mantindrà durant una setmana, aproximadament i uns taps nasals que es portaran durant 24-48h.
La inflamació es manté durant uns 7-10 dies, igual que els blaus, que poden aparèixer a les galtes.
Es recomana no fer esport durant el primer mes després de la intervenció.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la rinoplàstia, actualment, s'ha convertit en una de les tècniques més segures.
Quan es treuen els taps nasals hi ha risc que torni a sagnar el nas. La solució és molt senzilla, es torna a taponar el nas durant 24 hores més.
També hi ha risc d'infecció. El risc d'infecció es dóna sobretot durant els primers dies, per això cal prendre l'antibiòtic i fer cas de les recomanacions.
Un altre risc de la rinoplàstia és la cicatrització secundària. El nas està format per teixits vius. Això vol dir que un resultat perfecte es pot anar desviant amb el pas dels dies i, fins i tot, dels primers mesos. Per això és molt important anar als controls per a detectar de forma ràpida els primers signes de desviació del nas per a posar-hi remei. De vegades, aquestes petites desviacions poden necessitar algun retoc passats els primers mesos.
RINOPLÀSTIA
La rinoplàstia és la cirurgia que permet canviar la forma del nas.
Quan el nostre nas és molt gran, no ens agrada o està deformat per algun cop o traumatisme tenim la possibilitat de canviar la seva forma quirúrgicament.
El nas el dividim estèticament en la punta nasal i el dors nasal, on la punta és bàsicament la part que trobem per sobre dels forats i el dors la part del nas que trobem entre els ulls (el que col•loquialment anomenem el pont).
La punta pot ser arrodonida, massa punxeguda, quadrada, molt sobresortida, doble, torçada, bulbosa, etc. El dors pot ser massa gran, sobresortit, en forma de "gepa", o fins i tot massa petit.
A més hi ha un element que no s'estudia tant a la rinoplàstia i que és fonamental perquè el resultat sigui perfecte: l'envà nasal. L'envà nasal és una estructura interna que serveix de base per a tot el nas. La majoria de nassos que torçats es deuen a desviacions internes de l'envà, per això si no es corregeix l'envà només podem corregir parcialment la forma del nas.
TÈCNIQUES
Per a corregir la forma del nas parlem fonamentalment de dos grups de tècniques la rinoplàstia i la rinoseptoplàstia.
En la rinoplàstia només canviem la forma de la part més externa del nas: els ossos més externs i els cartílags més superficials. Són tècniques útils quan volem pocs canvis i la base del nas és correcta. Permet una recuperació ràpida i poca inflamació.
En la rinoseptoplàstia donem forma a totes les estructures del nas, tant les més externes com les més internes. És la cirurgia que es requereix quan volem fer canvis més importants o quan l'envà del nas està molt desviat i fa que el nas es torci.
La rinoplàstia acostuma a fer-se servir amb tècniques tancades, que vol dir que les incisions es fan per dins del nas.
La rinoseptoplàstia acostuma a fer-se servir amb tècniques obertes, que vol dir que les incisions es fan per dins del nas però també una de molt petita per fora, a nivell de la columel•la.
La rinoplàstia és una intervenció que requereix una visita prèvia molt exhaustiva i llarga. No només s'ha de determinar els defectes estètics que pot tenir un nas, sinó com les modificacions poden afectar l'estètica global i l'harmonia de la cara, així com la funció respiratòria del nas. El nas és un element central de la cara i les seves modificacions afecten molt la nostra imatge, per això cal ser molt curosos amb el diagnòstic.
Les tècniques de rinoplàstia són segures i permeten molts bons resultats.
Abans de la intervenció caldrà realitzar estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient estigui sa. Això ens permetrà assegurar que durant la intervenció no tindrem cap sorpresa. De vegades també cal fer un TAC nasal per a veure com estan les estructures internes del nas.
L'anestèsia general que es fa servir normalment és la general, encara que en alguns casos també es pot fer servir la local amb sedació.
La durada de la intervenció és d'1 a 2 hores.
Després de la intervenció es col•loquen uns taps nasals, unes tiretes i una fèrula nasal.
L'alta de l'hospital es dóna el mateix dia o l'endemà depenent del tipus d'intervenció i de cada cas.
El postoperatori és molt variable en la cirurgia de nas, hi ha persones que pateixen molta inflamació i blaus i d'altres que es recuperen molt de pressa.
Pel contrari del que la gent pensa la rinoplàstia no té un postoperatori dolorós, de fet són pocs els pacients que requereixen analgèsics a l'alta. En canvi, sí que es pot produir molta inflamació que pot requerir la utilització d'antiinflamatoris.
De la clínica se surt amb unes tiretes que cobreixen el nasal i que es mantindran durant 2 setmanes, aproximadament; una fèrula nasal que cobreix l'àrea del dors nasal i que es mantindrà durant una setmana, aproximadament i uns taps nasals que es portaran durant 24-48h.
La inflamació es manté durant uns 7-10 dies, igual que els blaus, que poden aparèixer a les galtes.
Es recomana no fer esport durant el primer mes després de la intervenció.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la rinoplàstia, actualment, s'ha convertit en unes de les tècniques més segures.
Quan es treuen els taps nasals hi ha risc que torni a sagnar el nas. La solució és molt senzilla, es torna a taponar el nas durant 24 hores més.
També hi ha risc d'infecció. El risc d'infecció es dóna sobretot durant els primers dies, per això cal prendre l'antibiòtic i fer cas de les recomanacions.
Un altre risc de la rinoplàstia és la cicatrització secundària. El nas està format per teixits vius. Això vol dir que un resultat perfecte es pot anar desviant amb el pas dels dies i, fins i tot, dels primers mesos. Per això és molt important anar als controls per a detectar de forma ràpida els primers signes de desviació del nas per a posar-hi remei. De vegades, aquestes petites desviacions poden necessitar algun retoc passats els primers mesos.
RINOPLASTIA
Con la rinoplastia tenemos la posibilidad de cambiar su forma quirúrgicamente.
La rinoplastia es la cirugía que permite cambiar la forma de la nariz cuando nuestra nariz es muy grande y no nos gusta, o está deformada por algún golpe o traumatismo.
La nariz se divide estéticamente en la punta nasal y el dorso nasal, donde la punta es básicamente la parte que encontramos por encima de los agujeros y el dorso es la parte de la nariz que encontramos entre los ojos (lo que coloquialmente se denomina puente).
La punta puede ser redondeada, demasiado puntiaguda, cuadrada, muy salida, doble, torcida, bulbosa, etc. El dorso puede ser demasiado grande, en forma de "giba" o incluso demasiado pequeño.
Además hay un elemento que no se estudia tanto en la rinoplastia y que es fundamental para que el resultado sea perfecto: el tabique nasal. El tabique nasal es una estructura interna que sirve de base para toda la nariz. La mayor parte de las narices torcidas se deben a desviaciones internas del tabique, por eso si no se corrige el tabique sólo podremos corregir parcialmente la forma de la nariz.
TÉCNICAS
Para corregir la forma de la nariz hablamos fundamentalmente de dos grupos de técnicas: la rinoplastia y la rinoseptoplastia.
En la rinoplastia sólo cambiamos la forma de la parte más externa de la nariz: los huesos más externos y los cartílagos más superficiales. Son técnicas útiles cuando queremos pocos cambios y la base de la nariz es correcta. Permite una recuperación rápida y poca inflamación.
En la rinoseptoplastia damos forma a todas las estructuras de la nariz, tanto las más externas como las más internas. Es la cirugía que se necesita cuando queremos hacer cambios más importantes o cuando el tabique nasal está muy desviado y hace que la nariz se tuerza.
La rinoplastia acostumbra a utilizar técnicas cerradas, lo que significa que las incisiones van todas por dentro de la nariz.
La rinoseptoplastia acostumbra a utilizar técnicas abiertas, lo que significa que las incisiones se realizan por dentro de la nariz pero también una de muy pequeña fuera, a nivel de la columela.
La rinoplàstia és una intervenció que requereix una visita prèvia molt exhaustiva i llarga. No només s'ha de determinar els defectes estètics que pot tenir un nas, sinó com les modificacions poden afectar l'estètica global i l'harmonia de la cara, així com la funció respiratòria del nas. El nas és un element central de la cara i les seves modificacions afecten molt la nostra imatge, per això cal ser molt curosos amb el diagnòstic.
Les tècniques de rinoplàstia són segures i permeten molts bons resultats.
Abans de la intervenció caldrà realitzar estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient estigui sa. Això ens permetrà assegurar que durant la intervenció no tindrem cap sorpresa. De vegades també cal fer un TAC nasal per a veure com estan les estructures internes del nas.
L'anestèsia general que es fa servir normalment és la general, encara que en alguns casos també es pot fer servir la local amb sedació.
La durada de la intervenció és d'1 a 2 hores.
Després de la intervenció es col•loquen uns taps nasals, unes tiretes i una fèrula nasal.
L'alta de l'hospital es dóna el mateix dia o l'endemà depenent del tipus d'intervenció i de cada cas.
El postoperatori és molt variable en la cirurgia de nas, hi ha persones que pateixen molta inflamació i blaus i d'altres que es recuperen molt de pressa.
Pel contrari del que la gent pensa la rinoplàstia no té un postoperatori dolorós, de fet són pocs els pacients que requereixen analgèsics a l'alta. En canvi, sí que es pot produir molta inflamació que pot requerir la utilització d'antiinflamatoris.
De la clínica se surt amb unes tiretes que cobreixen el nasal i que es mantindran durant 2 setmanes, aproximadament; una fèrula nasal que cobreix l'àrea del dors nasal i que es mantindrà durant una setmana, aproximadament i uns taps nasals que es portaran durant 24-48h.
La inflamació es manté durant uns 7-10 dies, igual que els blaus, que poden aparèixer a les galtes.
Es recomana no fer esport durant el primer mes després de la intervenció.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la rinoplàstia, actualment, s'ha convertit en unes de les tècniques més segures.
Quan es treuen els taps nasals hi ha risc que torni a sagnar el nas. La solució és molt senzilla, es torna a taponar el nas durant 24 hores més.
També hi ha risc d'infecció. El risc d'infecció es dóna sobretot durant els primers dies, per això cal prendre l'antibiòtic i fer cas de les recomanacions.
Un altre risc de la rinoplàstia és la cicatrització secundària. El nas està format per teixits vius. Això vol dir que un resultat perfecte es pot anar desviant amb el pas dels dies i, fins i tot, dels primers mesos. Per això és molt important anar als controls per a detectar de forma ràpida els primers signes de desviació del nas per a posar-hi remei. De vegades, aquestes petites desviacions poden necessitar algun retoc passats els primers mesos.
RINOPLASTIA
La rinoplastia es la cirugía que permite cambiar la forma de la nariz cuando nuestra nariz es muy grande y no nos gusta, o está deformada por algún golpe o traumatismo.Con la rinoplastia tenemos la posibilidad de cambiar su forma quirúrgicamente.
La nariz se divide estéticamente en la punta nasal y el dorso nasal, donde la punta es básicamente la parte que encontramos por encima de los agujeros y el dorso es la parte de la nariz que encontramos entre los ojos (lo que coloquialmente se llama puente).
La punta puede ser redondeada, demasiado puntiaguda, cuadrada, muy salida, doble, torcida, bulbosa, etc. El dorso puede ser demasiado grande, en forma de "giba" o incluso demasiado pequeño.
En el hombre es típica la presencia de la denominada "giba", que es un dorso muy salido que se ve de perfil. Esta "giba" aparece en la adolescencia, o también como resultado de un golpe o traumatismo fuerte en la nariz.
La punta nasal en el hombre suele ser más grande que en la mujer y tiene una forma menos puntiaguda. También está mucho menos rotada y se ven mucho menos los orificios nasales.
Conocer las diferencias entre la nariz masculina y la femenina es fundamental cuando se afronta una rinoplastia, y así se podrá proporcionar un resultado natural, que no se vea como una pieza anómala dentro del conjunto de la cara.
Además, hay un elemento que no se estudia tanto en la rinoplastia, y que también es fundamental para que el resultado sea perfecto: el tabique nasal. El tabique nasal es una estructura interna que sirve de base para toda la nariz. La mayoría de las narices torcida se deben a desviaciones internas del tabique, por eso, si no se corrige el tabique sólo podremos corregir parcialmente la forma de la nariz.
TÉCNICAS
Para corregir la forma de la nariz hablamos fundamentalmente de dos grupos de técnicas: la rinoplastia y la rinoseptoplastia.
En la rinoplastia sólo cambiamos la forma de la parte más externa de la nariz: los huesos más externos y los cartílagos más superficiales. Son técnicas útiles cuando queremos pocos cambios y la base de la nariz es correcta. Permite una recuperación rápida y poca inflamación.
En la rinoseptoplastia damos forma a todas las estructuras de la nariz, tanto las más externas como las más internas. Es la cirugía que se necesita cuando queremos hacer cambios más importantes o cuando el tabique nasal esta muy desviado y hace que la nariz se tuerza.
La rinoplastia acostumbra a utilizar técnicas cerradas, lo que significa que las incisiones van todas por dentro de la nariz.
La rinoseptoplastia acostumbra a realizar técnicas abiertas, lo que significa que las incisiones se realizan por dentro de la nariz pero también una de muy pequeña fuera, a nivel de la columela.
La rinoplàstia és una intervenció que requereix una visita prèvia molt exhaustiva i llarga. No només s'ha de determinar els defectes estètics que pot tenir un nas, sinó com les modificacions poden afectar l'estètica global i l'harmonia de la cara, així com la funció respiratòria del nas. El nas és un element central de la cara i les seves modificacions afecten molt la nostra imatge, per això cal ser molt curosos amb el diagnòstic.
Les tècniques de rinoplàstia són segures i permeten molts bons resultats.
Abans de la intervenció caldrà realitzar estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient estigui sa. Això ens permetrà assegurar que durant la intervenció no tindrem cap sorpresa. De vegades també cal fer un TAC nasal per a veure com estan les estructures internes del nas.
L'anestèsia general que es fa servir normalment és la general, encara que en alguns casos també es pot fer servir la local amb sedació.
La durada de la intervenció és d'1 a 2 hores.
Després de la intervenció es col•loquen un taps nasals, unes tiretes i una fèrula nasal.
L'alta de l'hospital es dóna el mateix dia o l'endemà depenent del tipus d'intervenció i de cada cas.
El postoperatori és molt variable a la cirurgia de nas, hi ha persones que pateixen molta inflamació i blaus i d'altres que es recuperen molt de pressa.
Pel contrari del que la gent pensa la rinoplàstia no té un postoperatori dolorós, de fet són pocs els pacients que requereixen analgèsics a l'alta. En canvi, sí que es pot produir molta inflamació que pot requerir la utilització d'antiinflamatoris.
De la clínica se surt amb unes tiretes que cobreixen el nasal i que es mantindran durant 2 setmanes, aproximadament; una fèrula nasal que cobreix l'àrea del dors nasal i que es mantindrà durant una setmana, aproximadament i uns taps nasals que es portaran durant 24-48h.
La inflamació es manté durant uns 7-10 dies, igual que els blaus, que poden aparèixer a les galtes.
Es recomana no fer esport durant el primer mes després de la intervenció.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la rinoplàstia, actualment, s'ha convertit en una de les tècniques més segures.
Quan es treuen els taps nasals hi ha risc que torni a sagnar el nas. La solució és molt senzilla, es torna a taponar el nas durant 24 hores més.
També hi ha risc d'infecció. El risc d'infecció es dóna sobretot durant els primers dies, per això cal prendre l'antibiòtic i fer cas de les recomanacions.
Un altre risc de la rinoplàstia és la cicatrització secundària. El nas està format per teixits vius. Això vol dir que un resultat perfecte es pot anar desviant amb el pas dels dies i, fins i tot, dels primers mesos. Per això és molt important anar als controls per a detectar de forma ràpida els primers signes de desviació del nas per a posar-hi remei. De vegades, aquestes petites desviacions poden necessitar algun retoc passats els primers mesos.
PRÓTESIS PECTORAL
La cirugía de implante pectoral nos permite implantar unas prótesis para aumentar el volumen y mejorar la forma del músculo pectoral.
El músculo pectoral mayor es un músculo ancho y voluminoso que define el tórax del hombre. Este músculo tiene que estar desarrollado en el perfil, tener un volumen correcto, finalizar de forma abrupta y no tener una forma redondeada.
Cuando un hombre no tiene un pectoral mayor muy definido podemos implantar una prótesis para mejorar la forma.
Actualmente es posible tratar una ginecomastia y a la vez implantar una prótesis de pectoral.
PRÓTESIS
Hay dos tipos de prótesis para definir el músculo pectoral en el hombre: las prótesis redondeadas y las prótesis anatómicas.
Las prótesis redondeadas son fundamentalmente prótesis de glúteo que se utilizan en localización pectoral. Su indicación es sobretodo para aquellos hombres que quieren un pectoral con una forma muy desarrollada. Para hacernos una idea, podemos hablar de un pectoral de culturista. El problema de estas prótesis es que dan una forma demasiado redondeada al pectoral y en determinadas anatomías puede parecerse un poco a una mama femenina. El interior de estas prótesis es de silicona cohesiva, dando un tacto final demasiado blando para un pectoral. Su uso se ha reducido muchísimo desde la aparición de las prótesis anatómicas de diferentes tallas.
Las prótesis anatómicas tienen una forma rectangular y más perfil en un lado de la prótesis. Permiten definir con mucha más precisión el músculo pectoral, así como el surco pectoral. Hay diferentes tallas que permiten definir como de grande se quiere el aumento pectoral. El interior de estas prótesis es de silicona sólida, dando un tacto duro y muy similar al que corresponde a un músculo pectoral hipertrofiado. Como que son prótesis planas en superficie nunca dan un efecto de mama femenina. Actualmente son las prótesis más utilizadas.
TÉCNICAS
El aumento de pectoral es una cirugía que consiste en colocar una prótesis pectoral para aumentar y definir el músculo pectoral.
Esta prótesis se puede insertar por dos vías diferentes: por el surco submamario o por la axila.
El surco submamario (tórax) es la vía clásica para la introducción de la prótesis. La técnica para esta vía es muy sencilla, pero tiene el inconveniente de una cicatriz en el surco que es muy visible (los hombres no tienen mama para poder esconder la cicatriz) y se ve mucho en la playa.
La axila es la vía más moderna para poder insertar la prótesis. La técnica es sencilla en manos expertas y permite esconder la cicatriz en el ápex de la axila, a la altura de los pliegues. Esto dificulta que se pueda notar la cicatriz.
En ambos casos la prótesis se tiene que colocar en localización subpectoral, es decir, por debajo del músculo pectoral, lo que permite que la prótesis quede escondida y que no sea visible.
Si el hombre que se somete a un aumento pectoral tiene una ginecomastia, es posible realizar a la vez las dos intervenciones. De esta manera el cambio de forma es mucho más radical.
L'augment de múscul pectoral és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a fer un diagnòstic curós. Sempre s'ha de determinar si hi ha o no ginecomàstia, i quin és el tipus de pròtesi que s'ha de fer servir. Només aquest diagnòstic curós permetrà determinar els aspectes finals del resultat.
L'augment de múscul pectoral mitjançant pròtesi és una tècnica segura i ràpida en mans expertes.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que el pacient està sa perquè així no tindrem cap sorpresa durant la intervenció.
L'anestèsia que es fa servir normalment és la general.
La durada de la intervenció és aproximadament d'1 a 1½ hores.
Després de la intervenció es col•loca una faixa toràcica i el pacient quedarà ingressat una nit a la clínica.
L'alta es dóna el dia següent de la intervenció.
El postoperatori varia molt en cada persona i amb cada tècnica, encara que l'augment de pectoral no és una tècnica gaire dolorosa. Normalment els pacients es queixen d'uns cruiximents forts durant uns 2-3 dies, que es controlen molt bé amb els analgèsics habituals.
Després de la intervenció hi ha una inflamació que dura entre 1 i 2 setmanes. La faixa pectoral (armilla) s'ha de portar durant el primer mes.
També és molt important no fer esport durant el primer mes, i no es poden fer exercicis d'hipertròfia del múscul pectoral durant els primers 2 mesos.
La reincorporació a la feina depèn de l'activitat física que es realitzi. Si la feina és de despatx en menys d'una setmana es pot reiniciar l'activitat. Si la feina requereix esforços físics caldrà esperar uns 10 dies per a reincorporar se.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la tècnica d'augment pectoral és ràpida i segura.
Durant les primeres hores hi ha el risc d'acumular sang al voltant de les pròtesis. És el que tècnicament s'anomena hematoma quirúrgic, i es produeix, normalment, quan s'està ingressat a la clínica. El tractament passa per unes puncions o unes evacuacions.
Els primers dies també hi ha risc d'infecció. Per això s'acostuma a pautar un antibiòtic i es recomanen unes cures senzilles de la cicatriu.
Durant les primeres setmanes hi ha risc de seroma. El seroma és la complicació més freqüent de l'augment de múscul pectoral amb pròtesi. El seroma consisteix en l'acumulació d'un líquid clar entre la pròtesi i el múscul pectoral. Això passa quan no es fa prou repòs durant el postoperatori i la pròtesi no s'adhereix al múscul pectoral, generant-se un espai mort entre aquests dos que s'omple de líquid. Rarament es produeix un seroma tardà per infeccions o per altres causes.
OTOPLASTIA
La otoplastia es la cirugía que permite cambiar la forma de las orejas.
Las orejas de "soplillo" son una de las deformidades congénitas más comunes del ser humano. Al contrario de lo que la sabiduría popular dice, el hecho de que las orejas queden salidas (o en asa, como se dice técnicamente), no se debe a una postura errónea del bebé o a otras teorías extrañas. En general se habla de un defecto congénito producido por un déficit en la última fase del pliegue del pabellón auricular. Además este defecto de pliegue tiene un componente genético importante, por lo que los hijos de padres con orejas de "soplillo" suelen tener hijos con orejas de "soplillo".
Al ser una deformidad congénita i debido a la poca agresividad de la cirugía es uno de los pocos procedimientos que las sociedades científicas permiten realizar en menores, evidentemente, con el consentimiento de sus padres.
TÉCNICAS
Las técnicas de otoplastia se dividen en las anteriores y las posteriores.
Las anteriores son aquellas que dejan cicatrices visibles en la cara anterior del pabellón auricular. Actualmente están en desuso y se reservan, prácticamente, para situaciones de grandes reconstrucciones auriculares.
En las técnicas posteriores la cicatriz va localizada por detrás del pabellón auricular de tal manera que estas cicatrices nunca sean visibles.
Con una otoplastia podemos crear los pliegues de la oreja que no tiene mediante unas suturas y cortes especiales. Esto es sobre todo importante en la parte más alta de la oreja.
También podemos eliminar el exceso de cartílago que normalmente sobresale en la parte media de la oreja.
Por último, también podemos reformar el lóbulo de la oreja cuando éste está muy salido o su forma no es agradable.
L'otoplàstia és una cirurgia que requereix un bon diagnòstic per a determinar quin és el component que fa que l'orella sobresurti, o que la seva forma no sigui la més agradable. Només amb un diagnòstic curós es poden determinar les tècniques més útils i es poden assegurar els aspectes finals del resultat.
Les tècniques d'otoplàstia són ràpides i en mans expertes són segures.
Sempre caldrà realitzar una sèrie de probes preoperatòries per a determinar que la persona que s'ha d'intervenir està sana i així minimitzar els riscos operatoris.
L'anestèsia que es fa servir és la local, i es recomana sedació per a fer el procés molt més còmode. En cas d'un menor la sedació és pràcticament la norma.
La durada de la intervenció és d'aproximadament 1 hora.
Després de la intervenció es col•loca un embenat al cap. L'alta hospitalària es dóna poques hores després de la intervenció.
El procés del postoperatori varia molt en cada persona. Habitualment hi ha dolor el primer dia, que es controla amb analgèsics. Després queda una sensació d'inflor que dura una setmana.
L'embenat que es col•loca a quiròfan es retira a les 24-48h i després cal portar una cinta auricular (com una diadema de tennis) durant 2-3 setmanes.
Es recomana no fer esport durant la primera setmana.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que les tècniques d'otoplàstia són molt segures i fa molt de temps que es practiquen.
A les primeres hores hi ha risc d'acumular sang als teixits de la cirurgia, el que tècnicament s'anomena otohematoma, i de vegades cal fer una punció per a evacuar-lo.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. La infecció és la complicació més greu de l'otoplàstia, per això és molt important prendre l'antibiòtic corresponent i fer bé les cures.
A llarg termini hi ha una complicació que és pròpia de l'otoplàstia: la recidiva. L'esquelet de l'orella està format per cartílag. El cartílag és un material que es diu que té memòria, això vol dir que té tendència a tornar a la seva forma anterior, per això hi ha risc durant els primers mesos que l'orella, a poc a poc, torni a la seva forma original. El risc de recidiva és baix, però no podem dir que sigui zero. Si es produeix la recidiva, la seva solució no és massa complicada, però s'ha de tornar a repetir la intervenció.
MASTOPEXIA
La mastopexia es la cirugía que permite reformar completamente la forma de la mama.
Es una cirugía indicada cuando la mama cae, es muy ancha o tiene una forma extraña que deseamos cambiar.
La mastopexia no es una única técnica, son un conjunto muy diferentes de técnicas que permiten resultados diferentes, por eso es muy importante tener una idea de cuál es el pecho que nos gustaría tener, y qué es lo que nos gustaría cambiar.
Anteriormente en casi todas las mastopexias era necesario añadir un implante mamario para mejorar la forma de la mama resultante. Con las técnicas más modernas esto ya no es necesario. Se pueden conseguir mamas con buenas proyecciones y unas formas muy redondas sin necesidad de añadir ninguna prótesis.
Aún así hay pacientes que aprovechan la cirugía de reconstrucción de pecho caído para aumentar su tamaño.
FORMA Y VOLUMEN
Normalmente una mama caída tiene un escote muy vacío. Esto es debido al hecho de que la glándula mamaria ha migrado desde la parte superior del escote a la parte inferior. La mastopexia tiene que recuperar el balance estético normal de un pecho con un escote lleno. Podemos escoger entre un escote en forma de lágrima o un escote más lleno de forma redonda.
En los pecho caídos los pezones acostumbran a mirar hacia abajo. Es esencial colocarlos en su posición ideal, ni demasiado arriba (porque se verían con el sujetador), ni demasiado abajo (porque harían el efecto de una mama triste).
Hay mamas muy anchas, con extensiones de tejido hacia la axila. La mastopexia permite corregirlo y redondear mucho más una mama, eliminando el exceso de pecho en la axila.
Unas areolas muy grandes o de formas anómalas también pueden ser corregidas mediante una técnica de mastopexia.
Si el volumen de pecho que rellena el sujetador te gusta, no será necesario colocar un implante mamario. Si por el contrario, además de tener el pecho en su sitio te gustaría que éste fuera más grande, será necesario realizar dos intervenciones en una: una mastopexia y una mamoplastia de aumento.
CICATRICES
La mastopexia es una cirugía que genera cicatrices, aunque éstas son muy finas y quedan disimuladas, y siempre se intentan esconder al máximo. Casi nunca se tienen que utilizar todas estas cicatrices, pero aquí las detallamos:
-Periareolar. Es una cicatriz que queda escondida en la periferia de la parte pigmentada de la areola, justo en el límite entre la piel clara y la piel oscura. Es visible durante los primeros meses, cuando la cicatriz está enrojecida. Una vez la cicatriz pierde la rojez queda muy disimulada.
-Vertical. Es la cicatriz que más miedo da a las pacientes y la que menos miedo da a los cirujanos plásticos por su buena evolución a largo plazo. Es un cicatriz que va por la parte inferior de la mama, desde la areola al surco submamario (el pliegue que hace la mama). El hecho de que la sutura sea entre piel muy fina hace que el resultado final de la incisión sea como una estría muy fina y estrecha y con un resultado cosmético excelente.
- Surco submamario. Es la cicatriz que menos importa a las pacientes y la que más preocupaciones da a los cirujanos plásticos. Importa poco a las pacientes porque habitualmente se ven con un pecho caído y piensan que se disimulará con la misma caída de la mama. La verdad es que al elevar la mama este surco es mucho más visible, por eso es una cicatriz que se debe de evitar. Es muy importante evitar las técnicas que llamamos en "'T" invertida completa, donde la incisión va alrededor del surco submamario, porque esta cicatriz es visible a nivel del escote. Aún así, en casos de pechos muy caídos es inevitable. Hay veces que mediante una pequeña corrección es posible no realizar toda la cicatriz completa y limitarla a 4 o 6 cm, y son éstas las técnicas que debemos preferir. Esta cicatriz requiere un control postoperatorio importante durante todo el primer año para evitar que sea muy visible y así conseguir el mejor resultado posible.
La mastopèxia és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls i aspectes finals del resultat, però l'acte quirúrgic en si és relativament senzill.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que la pacient està sana. Som davant d'una cirurgia estètica i ens hem d'assegurar que durant l'acte quirúrgic no ens trobem cap sorpresa.
L'anestèsia que es fa servir habitualment és la general. El nostre equip d'anestèsia treballa amb nosaltres colze a colze, permeten fer servir mínimes dosis de fàrmacs anestèsics, la qual cosa ha permès fer desaparèixer pràcticament del totes les nàusees, els vòmits i les molèsties per a orinar.
L'acte quirúrgic dura aproximadament unes dues hores.
En despertar, la pacient es troba normalment amb un sostenidor especial i és donada d'alta el dia següent a la intervenció.
El postoperatori és molt variable entre les pacients. Per la mateixa intervenció hi ha persones que es recuperen molt de pressa i sense dolor, i a d'altres que els costa una mica més recuperar-se.
El sostenidor especial s'ha de portar de dia i de nit durant un mes seguit. Durant aquest mes no es pot fer activitat física important, com seria fer esport.
La reincorporació a la feina es fa normalment a la setmana de la intervenció. Però això és molt variable, i depèn del tipus de feina que es faci.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la mastopèxia és una cirurgia molt segura.
A les primeres hores hi ha risc d'acumulació de líquid al teixit de la cirurgia, que és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediatament posteriors a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona mitjançant puncions o evacuacions.
Els primers dies també hi ha risc d'infecció. Normalment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles.
En pacients grans (>65 anys), fumadores o diabètiques hi ha risc de necrosi. La necrosi és la falta d'irrigació dels teixits, que fa que les cicatrius tardin més en tancar-se i es requereixin cures posteriors.
MAMOPLASTIA DE REDUCCIÓN
La mamoplastia de reducción es la cirugía que permite reducir el tamaño de las mamas al mismo tiempo que las elevamos y les damos una forma nueva.
Es una cirugía indicada para pacientes con los pechos muy grandes que quieren reducir su tamaño.
La aparición de dolor en la columna cervical, las contracturas repetitivas en los músculos trapecios y otros músculos de la espalda, la aparición de un surco a nivel de la tira del sujetador o el hecho que se deban de llevar los sujetadores siempre muy apretados son signos que indican que puede ser necesaria una mamoplastia de reducción.
La mamoplastia de reducción son en realidad un conjunto de técnicas diferentes, cada una indicada para un tipo de forma y para un objetivo concreto.
VOLUMEN Y FORMA
Las mamas grandes se clasifican en: hipertrofia mamaria (cuando la mama es mucho más grande de lo normal) y en gigantomastia (cuando la mama es tan grande que produce problemas de salud a la paciente). La reducción mamaria está indicada tanto en las pacientes con hipertrofia mamaria como en las que padecen gigantomastia.
Las mamas se pueden reducir para conseguir un tamaño que sea adecuado al cuerpo, un poco más grande de lo que tocaría para ese tórax o incluso, más pequeñas. Es una decisión importante que se debe meditar antes de consultar con el cirujano, pero a la vez, también es bueno comentarlo con él para que te aconseje y se pueda tomar una decisión conjunta. Es normal que las pacientes que han tenido siempre los pechos grandes quieran tenerlos pequeños.
La mama grande normalmente está caída. Esto supone que la mayoría de veces tenemos que asociar un procedimiento de reducción de pecho a un procedimiento de reconstrucción. Por culpa de la gravedad, el peso de la mama desplaza la glándula mamaria a la parte inferior, y esto hace que el escote se vacíe. Cuando hacemos una reducción de mamas podemos reconstruir el escote de tal manera que, después de la intervención, tengamos un escote en forma de lágrima o un escote más lleno de forma redonda.
Muchas veces en la hipertrofia de mama (nombre técnico de la condición de pechos grandes), las areolas y los pezones miran hacia abajo. Cuando reducimos el tamaño se corrige su posición y se colocan mirando hacia delante.
Las mamas muy grandes acostumbran a ser muy amplias, hasta llegar a extenderse hacia la espalda en una especie de flotador alto que rodea todo el tórax. No es recomendable tratar la espalda a la vez que se trata la parte anterior del tórax, pero sí eliminar el tejido mamario extra que se va hacia la axila.
CICATRICES
La mamoplastia de reducción es una cirugía que genera cicatrices, aunque éstas son muy finas y disimuladas y siempre se intentan esconder al máximo.
Casi nunca es necesario utilizar todas estas cicatrices, pero aquí se detallan:
- Periareolar. Es una cicatriz que está escondida en la periferia de la parte pigmentada de la areola, justamente en el límite de la piel clara con la piel oscura. Es visible durante los primeros meses, cuando la cicatriz está enrojecida. Una vez que la cicatriz pierde rojez, ésta queda muy disimulada.
- Vertical. Es la cicatriz que más miedo da a las pacientes y la que menos miedo da a los cirujanos plásticos por su buena evolución a largo plazo. Es una cicatriz que va por la parte inferior de la mama, desde la areola al surco submamario (el pliegue que hace la mama). El hecho de que la sutura sea entre piel muy fina hace que el resultado final de la incisión sea como una estría muy fina y estrecha, con un resultado cosmético excelente.
- Surco mamario. Es la cicatriz que menos importa a las pacientes y la que más preocupaciones da a los cirujanos plásticos. Importa poco a las pacientes porque habitualmente se ven con un pecho caído y piensan que se disimulará con la propia caída del pecho. La verdad es que al elevar la mama, este surco es mucho más visible, y por tanto es una cicatriz que hay que intentar evitar. Es muy importante evitar las técnicas que llamamos de "T" invertida completa, donde la incisión va por todo el surco submamario, porque dejaremos una cicatriz visible a nivel del escote. Aún así, en los casos de pechos muy grandes y caídos esta cicatriz es inevitable. A veces, mediante una pequeña corrección, es posible no hacer toda la cicatriz, limitándola a 4 o 6 cm. Éstas son las técnicas que se deben de preferir llevar a cabo. Esta cicatriz requiere siempre un buen control postoperatorio durante el primer año para evitar que sea visible y conseguir el mejor resultado posible.
La mamoplàstia de reducció és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls i aspectes finals del resultat, però l'acte quirúrgic en si és relativament senzill.
Abans de la intervenció cal fer uns estudis preoperatoris per a comprovar que la pacient està sana. Estem davant d'una cirurgia estètica i ens hem d'assegurar que durant l'acte quirúrgic no ens trobem cap sorpresa.
L'anestèsia que es fa servir habitualment és la general. El nostre equip d'anestèsia treballa amb nosaltres colze a colze fent servir mínimes dosis de fàrmacs anestèsics, la qual cosa ha permès fer desaparèixer pràcticament les nàusees, vòmits i molèsties per a orinar del postoperatori.
L'acte quirúrgic en si dura aproximadament entre dues i tres hores, depenent del tipus de tècnica que es fa servir.
Al despertar la pacient es troba normalment amb un sostenidor especial i és donada d'alta el dia següent a la intervenció.
El postoperatori és molt variable entre les pacients. Per la mateixa intervenció hi ha pacients que es recuperen molt de pressa i sense dolor, i d'altres que els costa una mica més. Igualment la reducció de pit és una cirurgia que acostuma a provocar poques molèsties postoperatòries.
El sostenidor especial s'ha de portar de dia i de nit durant un mes seguit. Durant aquest mes no es pot fer activitat física important, com seria fer esport.
La reincorporació a la feina es fa normalment a la setmana de la intervenció. Però això és molt variable, i depèn del tipus de feina que es faci.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la mamoplàstia de reducció és una cirurgia molt segura.
A les primeres hores hi ha risc d'acumulació de líquid al teixit de la cirurgia, que és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediates a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona mitjançant puncions o evacuacions.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. Habitualment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles.
En les pacients grans (>65 anys), fumadores o diabètiques hi ha risc de necrosi. La necrosi és la falta d'irrigació dels teixits, que fa que les cicatrius tanquin més tard i es requereixin cures posteriors.
MAMOPLASTIA DE AUMENTO
La mamoplastia de aumento, o lo que de forma habitual llamamos aumento de pecho, es una de las cirugías más comunes que realizamos en la actualidad.
Consiste en una cirugía en la que, mediante una prótesis de mama, aumentamos el volumen del pecho. Al mismo tiempo que aumentamos el volumen del pecho, esta cirugía nos permite modificar algunas características de la mama para poder dar una forma más agradable y corregir pequeñas deformaciones.
Indicaciones:
El aumento de pecho se indica en un número muy variado de pacientes:
-Mamas pequeñas
-Asimetrías mamarias
-Mamas vacías después de lactancias
-Mamas ligeramente caídas
-Primer paso en la reasignación de sexo de hombre a mujer
Lo más importante de la cirugía es pensar en la mama que nos gustaría tener. Las técnicas actuales permiten crear multitud de formas y volúmenes diferentes para una misma persona. El abanico va desde mamas muy artificiales hasta pechos realmente naturales, y es la obligación del cirujano plasmar sobre la piel las ilusiones que tiene cada paciente.
Es importante tener una idea del volumen que se quiere conseguir, la forma del pecho, del escote, dónde queremos la cicatriz o cómo de juntos nos gustaría tener los pechos.
VOLUMEN
Normalmente hablamos de tallas de sujetador para referirnos al volumen mamario, y en ese aspecto generalizamos demasiado. Cuando estamos hablando de una 90, 95 o 100 nos referimos al contorno del tórax, donde ciertamente la medida del pecho influye, pero no tanto como nos gustaría para simplificarlo todo. En realidad el volumen mamario en el sujetador se mide por una letra, que empieza por la A, la más pequeña, y va aumentando en la B, C, D, DD, etc. En general, y para simplificar, asociamos la talla 85 con la A, la 90 con la B y la 95 con la C. Pero debemos de tener en cuenta que esto es una gran generalización porque además a esto hay que añadir un factor extra: la no estandarización de las marcas de sujetador. Hay marcas de sujetador que tienen patrones muy estrechos y rápidamente se llena una talla 95, y otras tienen patrones mucho más anchos. Normalmente, podemos decir que las marcas más deportivas utilizan tallas más anchas, y las de fantasía acostumbran a tener las tallas más pequeñas, por lo que se tiene que utilizar una talla superior.
CICATRICES
Son 3 las cicatrices por las que se puede introducir una prótesis:
- Axila. Para mi es la cicatriz más invisible, porque queda escondida en un pliegue del ápex de la axila, y al cabo de unos meses es muy difícil de ver. El inconveniente de esta cicatriz es la dificultad de realizar modificaciones en la forma de la mama desde la axila y la imposibilidad de levantar el pecho, si éste está caído. Sólo se puede realizar en aproximadamente un 30% de las pacientes.
- Areola. Es la cicatriz que se utiliza de forma más común. Queda escondida en la parte inferior de la areola, en la interfase de la piel pigmentada con la piel clara, y comienza a disimularse a los 6 meses de la intervención, cuando la cicatriz pierde la rojez. Permite realizar cambios en la mama y elevarla en casos de una mama ligeramente caída.
Tiene la ventaja que cuando la paciente se tumba es prácticamente imposible verla porque queda escondida en los pliegues de la areola, aunque a veces puede ser visible si se observa el pecho de pie.
- Submamaria. Es la cicatriz que menos se utiliza, aunque probablemente sea la más fácil, técnicamente, para el cirujano. La cicatriz queda escondida en el pliegue inferior de la mama. Permite cambiar la forma y elevar la mama. Es una cicatriz que queda escondida con la sombra del pecho cuando la paciente esta de pie, pero que es visible cuando la paciente se tumba. No es una cicatriz que se recomiende a aquellas personas que practican el top-less.
ESCOTE
Son dos las partes del escote que son modificables: la parte superior y la parte interna.
- La parte superior o polo superior, como se denomina técnicamente, es la zona del pecho que se encuentra por encima del pezón hasta llegar a la clavícula. Podemos definir muchos tipos de polos superiores, desde aquellos que están muy vacíos y pueden imitar un "tobogán" hasta aquellos tan llenos y artificiales que parecen globos. Las técnicas actuales permiten definir con precisión la artificialidad del polo superior. Tenemos muchas opciones para escoger.
- La parte interna o "canalillo" es la separación que encontramos en el esternón entre los pechos. Podemos definir tres grandes grupos: la separación amplia, la separación normal y los pechos cerrados.
BOLSILLO PROTÉSICO
Existe la falsa creencia de que las prótesis colocadas por debajo del músculo tienen una apariencia más natural y una evolución más buena a lo largo de los años. Esto es falso. De hecho, hay más de 5 formas diferentes de colocar una prótesis de mama y esta variedad existe porque no hay ninguna perfecta, todas tienen ventajas e inconvenientes. Aunque siempre hay una opción preferida para cada anatomía.
De forma muy general podemos decir que las prótesis se pueden localizar por debajo de la glándula mamaria, por debajo de la fascia pectoral (una capa del músculo pectoral), por debajo del músculo pectoral o incluso en planos mixtos, donde una parte de la prótesis queda por encima del músculo y otra parte queda por debajo (planos dual).
La elección del plano protésico es muy importante y requiere muchos años de experiencia para escogerlo adecuadamente, porque lo que puede parecer perfecto ahora puede generar problemas con los años o en futuras lactancias. Aunque pueda parecer sencillo, la anatomía humana es un poco más complicada de lo que uno piensa. Los tejidos vivos tienen comportamientos diferentes a lo largo de los años, y la influencia de la genética también es muy importante. Comentar las dudas, las ventajas y los inconvenientes de cada plano con tu cirujano es muy importante.
PRÓTESIS MAMARIAS
Actualmente podemos dividir las prótesis mamarias según su contenido en: prótesis de silicona y prótesis de suero.
Las prótesis de suero fueron las primeras que se utilizaron, y aún se utilizan en algunos sitios. Como gran ventaja podríamos decir que son muy seguras en caso de rotura, pero también tienen grandes inconvenientes. El primero es que el resultado no es tan natural como el generado con prótesis de silicona. El tacto es como el de un globo lleno de agua, e incluso, en algunas pacientes, se puede oír el ruido del suero al mover el pecho. Además, tienen tendencia a deshincharse con el tiempo. Difícilmente serán prótesis que estarán perfectas más allá de 10 años.
Las prótesis de silicona son las más utilizadas en nuestro país. Consisten en una cobertura de silicona solida en el interior de la cual hay un gel de silicona. Las primeras prótesis de silicona no tenían gel de silicona en su interior, sino silicona líquida. Ello provocaba que el tacto de la prótesis fuera muy natural, pero tenían un problema cuando se rompían: la silicona líquida tiene tendencia a desplazarse por el cuerpo y migra hacia los ganglios linfáticos, y generaba muchos problemas en las pacientes portadoras.
Esto se solucionó con las prótesis de gel, que tienen más consistencia y aunque se rompan, su contenido no se desplaza por el cuerpo. La primera generación fue de baja adherencia, y con cada nueva generación ha ido aumentando la dureza de la silicona. Ello hace que tengan una alta durabilidad, pero también las hace un poco más artificiales al tacto.
La cobertura de la prótesis es de silicona sólida, y esta cobertura puede ser lisa o rugosa. Actualmente, la práctica totalidad de las prótesis son rugosas porque dan mejores resultados.
Finalmente, está la forma del implante. Según la forma del implante éste puede ser simétrico o anatómico. Los simétricos son aquellos que tienen forma redonda.
De implantes simétricos hay de muchos tipos, según el grado de esfericidad. Cuanto más redondos son, decimos que tienen más proyección. A más proyección, normalmente, tenemos más artificialidad.
Los implantes anatómicos son los asimétricos, los que tienen una parte superior menos llena que la inferior, dando una forma que pretende imitar mejor la forma de una mama natural, como una lágrima o una gota de agua.
Al contrario de lo que se puede pensar, no siempre la forma anatómica da resultados más naturales, ni al revés. La forma final de la mama depende de muchos factores, incluyendo la forma de la mama antes de operar, la forma del implante o de cómo se adapta este implante a la mama. Hay muchas variables a tener en cuenta y muchas formas posibles de prótesis disponibles en el mercado.
Lo más importante de un implante es que sea de una marca reconocida, que tenga el marcaje CE y que tenga una garantía detrás. Sólo eso nos permitirá afirmar que se trabaja con implantes de calidad.
La mamoplàstia d'augment és una intervenció que requereix una visita prèvia exhaustiva per a determinar tots els detalls i aspectes finals del resultat, però l'acte quirúrgic en si és relativament senzill.
Abans de la intervenció cal realitzar uns estudis preoperatoris per a comprovar que la pacient està sana. Estem davant d'una cirurgia estètica i ens hem d'assegurar que durant l'acte quirúrgic no ens trobem cap sorpresa.
L'anestèsia que es fa servir habitualment és la general, encara que en alguns casos es pot fer servir la local amb sedació. El nostre equip d'anestèsia treballa amb nosaltres colze a colze, permeten fer servir dosis mínimes de fàrmacs anestèsics, el que ha permès fer desaparèixer pràcticament les nàusees, els vòmits i les molèsties per a orinar. L'anestèsia és tan suau que permet l'alta el mateix dia per a les pacients que ho desitgen.
L'acte quirúrgic dura aproximadament una hora.
Quan la pacient es desperta es troba normalment amb un sostenidor especial, i és donada d'alta el mateix dia o l'endemà.
El postoperatori és molt variable d'una pacient a una altra. Per la mateixa intervenció hi ha persones que es recuperen molt de pressa i sense dolor, i d'altres que els costa una mica més.
El sostenidor especial s'ha de portar de dia i de nit durant un mes seguit. Durant aquest mes no es pot fer activitat física important, com seria fer esport.
La reincorporació a la feina es fa normalment a la setmana de la intervenció. Però això és molt variable, depenent del tipus de feina que es faci.
Cap cirurgia no està exempta de complicacions, encara que la mamoplàstia d'augment és una de les cirurgies més segures que hi ha.
A les primeres hores, hi ha risc d'acumulació de líquid al voltant de la pròtesi, és el que tècnicament anomenem hematoma quirúrgic. Això passa en les hores immediatament posteriors a la cirurgia, quan encara s'està ingressat a la clínica, i se soluciona mitjançant puncions o evacuacions.
Els primers dies hi ha risc d'infecció. Habitualment es proporciona un antibiòtic per a evitar-ho i es pauten unes cures senzilles.
A partir del primer mes i mig hi ha risc de contractura capsular. La contractura capsular o encapsulament és una reacció del cos de la pacient a la pròtesi. El 100% de les pacients portadores de pròtesi creen una capa fina i elàstica al voltant d'aquesta, és el que anomenem càpsula. Aquesta capa té com a màxim 1 mm i permet el moviment normal de l'implant. Hi ha pacients que reaccionen de forma exagerada a l'implant i en lloc de fer una capa d'1mm la fan més gruixuda, provocant que la pròtesi quedi atrapada, s'arrodoneixi i fins i tot pugi. Aquesta reacció pot ser petita o ser més gran, deixant la pròtesi com una pedra. És molt important el seu diagnòstic precoç, perquè ens permetrà determinar ràpidament el tractament i evitar la progressió. El tractament de la contractura passa per uns massatges, unes pastilles, ultrasons, i fins i tot, en els pitjors dels cassos, una nova intervenció.
